Idees i comentaris per a una celebració nupcial ètica
La novia compromesa té un doble compromís: amb el seu futur marit, però també amb el món que l'envolta. A partir de l'organització de les seves noces, compartirà alegries, frustracions, contratemps i troballes meravelloses amb tots vosaltres, sempre dins un context de consciència ètica, sostenible i cultural.
Si els que preparau unes noces sou mínimament tan detallistes com lanoviacompromesa, abans de les noces tendreu un pinterest amb milions d'idees que voldríeu dur a terme, allò que voleu dur, dir i compartir amb els convidats; com voleu que quedin les fotos i el menú que us agradarà donar.
L'estrés de les noces no es pot menystenir perquè, siguem realistes, ens hi hem gastat un bon feix de doblers i hi ha expectatives que tot surti la mar de bé i, si és possible, a un preu raonable. També hi ha aquestes expectatives que ha de ser el dia més feliç de la teva vida, i això és un caramull de pressió que no ajuda. I és per això que avui, gairebé dos anys després de les noces, voldria donar un consell als noviis i novies d'arreu: el que compta no és el casament, sinó el matrimoni. Quanta gent ha tingut els doblers que ha volgut per tenir el dia perfecte i no ha durat? Al cap i a la fi, només es tracta d'un dia que vols compartir amb la gent que estimes, i la resta és superflu.
La providència va voler que el matí que lanoviacompromesa es casava, hi havia un programa a la ràdio que parlava precisament d'això: de la importància del llarg camí, de la carrera de fons. Lanoviacompromesa s'estava pentinant i fent el maquillatge, tremolosa perquè el temps se li tirava a sobre (planificau amb temps!). I de sobte aquest programa va sortir i, amb unes veus molt eloqüents, els locutors començaren a dir què era realment important per fer que un matrimoni reeixís, i res no tenia a veure amb el dia de les noces. Tot això va aportar la perspectiva necessària per fer que lanoviacompromesa es calmés, i a partir d'aquell moment tot va tenir molt més sentit.
Per acabar, l'altre dia vaig veure això que crec que és ben cert, i resumeix prou bé el concepte de carrer de fons que esmentava més amunt.
La capsa del matrimoni
La majoria de gent es casa amb la creença en el mite que el matrimoni és una capsa preciosa plena de tot allò que els mancava: companyonia, intimitat, amistat, etc. Però la veritat és que el matrimoni al principi és una capsa buida. Hi has de ficar quelcom abans que en puguis treure res. No hi ha amor en un matrimoni, sinó que l'amor rau en les persones. I són les persones qui posen amor en un matrimoni. No hi ha romanticisme en un matrimoni, sinó que l'hi has d'afegir tu. Una parella ha d'aprendre aquest art i crear el costum de donar, estimar, servir, lloar, i mantenir la capsa plena. Si en treus més d'allò que hi poses, la capsa romandrà buida.
No sé si heu notat que, a la dreta dels escrits, hi intenta haver un giny d'Actuable per fer arribar a Europa la petició que revisin la legalitat de l'hotel que hi ha projectat a Sa Ràpita. La Novia Compromesa se solidaritza completament amb aquesta causa, per molts motius. No només perquè és una dona del segle XXI, assabentada dels problemes que pateix la pobra Terra, ni perquè és un lloc de bellesa extraordinària que avui ha aconseguit d'unir molts de mallorquins damunt l'arena per impedir-ne la destrucció. L'impacte ambiental que suposa un hotel de 1200 places amb camp de golf a cent metres de la platja és irreversible en un arenal que ja està amenaçat. Aquesta és una raó de pes, però també estic totalment en contra del turisme que atreuen aquest tipus d'urbanitzacions. Mallorca es mereix molta més dignitat, i les coses fetes artesanament, i no a l'engròs i malament. La costa del migjorn de Mallorca és un indret on tenc milions de records preciosos que he compartit amb el meu estimat i els nostres amics. Record que, quan era petita, mon pare m'explicava com era s'Arenal de Palma quan encara no estava urbanitzat, i jo no voldria haver d'explicar la bellesa pretèrita de Sa Ràpita als meus possibles hereus.
Precisament, una de les nostres darreres visites a Es Trenc i Sa Ràpita va ser durant un dia assolellat en què ens vàrem fer la sessió de fotos que esmentava en un altre comentari. Com a dona que intenta no estressar-se, vaig pensar que fer una sessió de fotos a part de la del dia de les noces seria una gran idea. I quin lloc vàrem triar? Doncs sí, la zona de Mallorca que encara ens queda una mica intacta devora la mar. Per això vos deman que, si hi estau d'acord, signeu la petició a través del giny que no ha quedat gaire bé però que hauria de funcionar, a la part dreta de la pantalla. No només per preservar el que ens queda de la bellesa natural, sinó perquè en puguem gaudir tots, tant si hi anam a fer una sessió de fotos de noces com si hi anam a fer un capfico.
Les fotos quedaren precioses però, per si en teníeu cap dubte, deix aquí la foto que ha sortit de la capsa del maquillatge que vaig passejar platja amunt i avall per anar-me fent els retocs necessaris. Encara que sigui una mica exagerat, recoman de tot cor una sessió de fotos als noviïs un dia que no sigui el de les noces: sembla una mica ridícul, però és un gran record per al futur.
S'acosta la temporada de noces i, si anau tan justos de temps com anàvem el meu estimat i jo, just ara deveu estar en el punt de desenvolupar el contingut de les invitacions. Les invitacions se solen enviar entre un mes i dos mesos abans del gran dia, però se suposa que ja has avisat tothom que vols que vengui per tal que facin els plans pertinents. Als Estats Units s'envien unes targes que s'anomenen Save the Date, és a dir, reserva't el dia, i que són maquíssimes, però em sembla una mica excessiu quan nosaltres no tenim aquesta tradició.
En aquesta pàgina hi ha una selecció de trenta-quatre Save the Date ben aguda. N'hi ha una per a cada estil!
Nosaltres pels volts de l'abril de l'any passat, amb les noces a l'agost, encara parlàvem amb la dissenyadora que ens feia les invitacions sobre com ens agradarien. Quan les fèiem, ens va costar de decidir què posar-hi: volíem que fos concís però romàntic, sense embafar. Sortosament, ella ens havia creat un disseny fantàstic que tampoc no caldria empolainar gaire més, de manera que ens vàrem decantar per un llenguatge senzill; més avall explicaré els detalls d'aquest disseny.
Com molts de vosaltres (perquè veig les cerques que feis!), nosaltres tampoc no sabíem per on començar i, a més, havíem de fer les invitacions en català i en anglès per als nostres convidats, de manera que els textos no podien ser gaire diferents en llargària si havien de caber en el mateix disseny. Cercàrem què s'hi sol posar, i un detall important és que, si els pares són generosos i contribueixen activament a les noces, és lleig no esmentar-los. Normalment es posen els noms dels quatre, indicant que són ells qui conviden a les noces. Però què passa quan els progenitors estan divorciats i es duen malament o, com en el cas de la novia compromesa, el pare ja no hi és? Doncs vàrem recórrer a "la família". Aquí teniu el text que nosaltres vàrem deixar:
La Novia Compromesa i el Seu Estimat
Juntament amb les nostres famílies esperam poder gaudir de la vostra presència
i compartir amb vosaltres la celebració del nostre casament.
Per suposat que cal afegir-hi data, hora i lloc!
Per tal de no sobrecarregar la invitació, els convidats podien anar a veure el blog que els vàrem preparar, amb informació dels autocars que havíem contractat, lloc de trobada i resta de coses. Com crec que ja he esmentat, tothom ho va trobar ben útil!
He dit que no volíem excedir-nos amb el text de les invitacions perquè la dissenyadora ens va fer una virgueria! Com que la temàtica de les noces era marina, ens va fer un dibuix fabulós amb aquesta inspiració, al qual va afegir el text. Això anava enrodillat dins un pot de vidre amb tap de suro, que anava dins una bosseta de tafetà turquesa amb arena de la platja del Caragol de Mallorca, i copinyes i perletes. Una preciositat que encara anava ficada en una capsa de cartró reciclat, amb una cinta amb els nostres noms i un botó d'àncora, comprats d'Ebay. Una feinada col·locar-ho tot, però no podíem deixar de somriure mentre ho fèiem, perquè era fabulós! És vera que hi va haver arena per tot, però va valer la pena dur una mica de la platja més maca de Mallorca als convidats. Si un dia tenc temps, en posaré fotos.
A més, la dissenyadora ens va preparar un logo amb el mateix estil i colors. Amb això férem etiquetes, i moltes altres impressions, com per exemple el menú del sopar. D'això en podem parlar un altre dia, tanmateix.
Les fotos de les noces: aqueixa peça en el trencaclosques que no es pot oblidar. Les fotos de noces, per a mi, semblaven una feina ben feixuga. No només cal que et sentis còmoda amb el fotògraf; al cap i a la fi, passareu tot el dia plegats, i més val que t'hi duguis bé. També caldrà que t'agradi el seu estil i que entengui molt bé quina estètica t'agrada. I tant que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem quina estètica volem, però aquest no era el meu cas després de veure centenars de fotos que m'encanten al blog d'Etsy Weddings. Tanmateix, cal anar alerta amb segons què, perquè l'estil de les fotos passa de moda, i hi ha la possibilitat que el que ens agrada avui no ens faci el pes l'endemà. Jo volia quelcom clàssic però que alhora reflectís el sentiment de les noces: una festa de germanor, amb la nostra gent preferida del món.
Foto feta per http://www.stonecrandall.com/
Una incursió inicial ens va fer veure al meu estimat i jo que trobar fotògraf seria prou difícil, perquè el que no ens va convèncer de cap fotògraf és que no vèiem que poguessin captar allò que volíem. Vàrem veure prou àlbums, en els quals entrevèiem poca creativitat, on tot ens semblava prou similar posats un devora l'altre. És clar que cada parella és un món, i que mai no pot ploure a gust de tothom, però les imatges que jo tenia en ment, juntament amb l'estil de les noces, no encaixava amb el que ens oferien els fotògrafs comercials.
Sortosament, però, una de les fades de les noces coneixia un jove encantador que, a més de moltes coses fascinants, era fotògraf. Amb una mica de cautela li vàrem voler demanar si li agradaria la idea de ser el fotògraf oficial i, després de parlar-ne una mica, va accedir. I tant de bo que va dir que sí! En realitat aquesta era, per a nosaltres, una decisió ben important, i no volíem deixar aquest tema en mans de qualsevol. A més, ara que tothom té càmeres digitals, molta gent confia que hi haurà fotos a balquenes, i que gairebé no importa ni que tenguis fotògraf. Tanmateix, resulta que les que et fan els convidats no tenen res a veure amb el material que et donarà un professional de la fotografia, i si volem tenir records per emmarcar, crec que sempre és millor confiar en professionals; això sí, aquells que puguin entendre el teu concepte.
N'Alberto tenia una energia que vàrem trobar molt positiva i va pensar en coses que nosaltres no havíem apreciat. Com, per exemple, que mentre jo m'estressava amb els detalls de les noces, i les fades i jo fèiem decoracions i el meu estimat preparava la música, n'Alberto es passejava per amunt i per avall, fent fotos dels moments en què es forjaven les noces. Això ens va fer molta gràcia setmanes després, quan rememoràvem moments que havien passat en un instant. Aquí davall hi ha un exemple de les fotos dels preparatius, amb filtres especials que aporten un toc retro que ens agrada molt. Aquest detall és el que vàrem emprar per seure la gent al seu lloc. En una altra ocasió en podem parlar.
Foto: Alberto Serrano http://albertoserrano.jimdo.com/
Durant les noces, a més de fer les típiques fotos que agraden a les mares i padrines, també en va fer dels detalls que feren de les noces una nit inoblidable, captant moments preciosos i també aquells que per a nosaltres foren ben especials. Això per no parlar de la versió millorada del producte final: com que el dia de les noces va fer molta calor, va passar la vareta màgica en forma de PhotoShop per damunt les fotos, i varen quedar esplèndides.
Un detall important que molta gent potser no té en compte és que no hi ha gaire temps per a fer fotos durant les noces si és que vols fer cas a tothom. Nosaltres ens vàrem agafar mitja hora just després de l'estrés de la cerimònia, però no va bastar per a res. Per tant, un altre dia vàrem anar a la platja amb molta més calma, ben empolainats, a fer una sessió dels noviïs per tal que en quedés un record més relaxat que no el del dia de les noces. Aquest truc el vaig aprendre en una d'aquestes revistes de novia que de vegades tenen trucs interessants. Vaig descobrir que hi ha molta gent que ho fa! I com que jo mateixa m'havia fet el maquillatge i em vaig poder fer els cabells, va quedar genial!
La pressió que recau sobre la novia abans d'unes noces és espectacular: has d'estar divina, has d'organitzar els convidats i somriure. No és fàcil combinar totes aquestes qualitats, però hi ha petits trucs que ens poden ajudar. Una de les decisions més encertades que vaig triar foren les sabates: en lloc de comprar-me'n unes de noves amb prou alçada, necessària ja que el meu estimat fa quasi dos metres i jo volia sortir a les fotos, vaig decidir que n'empraria unes que ja coneixia bé. Dur sabates altes és també una pràctica d'alt risc per a unes noces si vols somriure i evitar el mal, perquè solen durar entre deu i dotze hores. Però els vestits escauen molt millor amb sabates altes, si no és que la novia és extraordinàriament esvelta de per si. Per a mi no hi havia alternativa i, a més, m'agrada dur sabata alta i m'hi sent còmoda, detall també important. Les sabates que vaig triar eren del mateix color del vestit, potser una mica més beix, però dins la mateixa tonalitat rosada; ma mare havia tingut la bona idea de folrar-les a cal sabater amb la mateixa tela, però finalment no hi va haver temps i em vaig haver de conformar. Detalls importants n'eren la plataforma, perquè les pujava però alhora les feia còmodes i, tot i que estaven una mica esflorades, la veritat sia dita, foren la millor opció. El dia següent, en lloc de tenir dos munyons per peus, només tenia mal de peus, una bona alternativa.
Altres coses que ens fan estar maques, tanmateix, entren dins el que podríem anomenar maquillatge. Quan vaig dir als meus amics que em casava, una bona amiga va decidir que seria una bona idea regalar-me el maquillatge per a les noces. Tot i que vaig apreciar molt el gest, després de pensar-hi intensament i de quatre consells que em varen donar a can Dior, vaig resoldre que seria molt millor fer-me jo mateixa el maquillatge. Un detall graciós és que, de tota la voràgine d'informació que hi va haver amb les noces de na Kate Middleton, la qual jo volia ignorar per mor de ser republicana, hi va haver un detall que em va sorprendre, i és que fou ella mateixa qui es va maquillar per a les seves noces. Ara mateix no posaré una foto seva, però vaig trobar que el seu maquillatge era massa feixuc: massa color a les galtes i, sobretot, una retxa davall els ulls massa marcada i negra. Tanmateix, la idea és boníssima! Això em va acabar de convèncer: si aquesta al·lota és prou destra per fer-se el maquillatge ella mateixa, no hi ha res que una al·lota republicana com jo no pugui fer.
El que cal és conèixer bé quins colors hi ha, què queda bé a qui i, sobretot, molta pràctica. Per exemple, jo tenc la pell blanca, els ulls marrons i els cabells castanys. Per a les noces volia assolir un estil que semblés que havia estat dos mesos vivint arran de mar, cosa completament quimèrica amb unes noces a la vista, i per això m'havia fet un parell mallorquí de blens rossos perquè, com que les noces eren a l'estiu, volia donar la impressió d'haver estat a la platja, tot i que no l'havia trepitjada! A més, vaig utilitzar una mica d'autobroncejador perquè m'afavorís, ja que jo no sóc de les que agafa color més que el de gamba. Normalment, amb les meves faccions i colors, em solen quedar bé els tons roses a les galtes i els marrons als ulls. De cap manera ho intenteu de fer a l'inrevés! Els tons marrons a les galtes s'empren de vegades, però consider que és una gran errada, perquè dóna uns resultats molt estranys en al·lotes de pell blanquinosa. Tanmateix, a al·lotes més brunes els pot anar beníssim, però sempre tenint en compte que una mica de rosat rejuveneix més les faccions. A les al·lotes més brunes, com a dues de les meves fadetes, els queden beníssim els tons porpra, mentre que les parpelles amb tons verdosos a les al·lotes amb ulls verds queda fabulós. Hi ha tota una alquímia per a aquestes coses, però el més important és saber què ens quedarà bé. Parlarem de totes aquestes coses en comentaris futurs i, si teniu cap pregunta o qüestió personal, serà benvinguda. Si, a més, alguna vol fer de model, podríem penjar fotos!
Acabaré aquesta entrada esmentant la idonietat de dur ben depilades les celles. Si les duis iguals amb un arc afavoridor, emmarquen bé la cara i obren la mirada. A Anglaterra s'ha posat de moda (a la fi!) el sistema de l'Orient Mitjà i Àsia que es diu threading i consisteix a fer una depilació de la cella amb fils de cotó. Al vídeo d'aquí dalt hi ha una dona nord-americana que parla molt però que duu les celles fantàsticament depilades i li escauen la mar de bé. A més, inclou un vídeo sobre com es fa. Em sap greu si no parlau gaire anglès, però en qualsevol cas les imatges són ben il·lustratives. Si aquesta tècnica encara no ha arribat al vostre barri o poble, el que és important és que tinguin una mica de corbatura. Fa uns anys se solien dur primes, però avui dia se'n veuen més de gruixudes i, personalment, trob que són més maques i naturals. Si anau a un gabinet de bellesa perquè vos les facin, assegurau-vos que l'al·lota té coneixements de simetria! Una nota curiosa: la depiladora de celles més famosa de les actrius de Hollywood té la carrera de Belles Arts i, en una entrevista, va dir que això l'havia ajudat a entendre com s'han d'equilibrar les faccions. Interessant, si més no!
Voldria que quedés una cosa clara, tanmateix: l'ideal de bellesa és una cosa molt subjectiva, i les coses que veim a les revistes o que se suposa que són normals no es tenen per què seguir ni de bon tros. Qui s'ha de sentir bé és la novia: si normalment no empra maquillatge, no caldrà que en dugui gaire, perquè semblaria una altra persona i possiblement no se sentiria prou còmoda. Si en sol dur, veure quines tonalitats queden millor serà una tasca fàcil donada l'experiència. Si no sol dur sabates altes, posar-se tacons el dia de les noces serà una mala idea. Si normalment no empra joies, posar-se penjolls semblarà estranyíssim. Dins del que sabem que ens està bé, sempre tenim milions d'opcions, i seguir una estètica determinada possiblement ens farà sentir com un peix fora de l'aigua. Això em fa recordar que, abans d'aclarir el pentinat que volia amb el perruquer, perquè això no m'ho sé fer jo, em va dir que hauria de dur els cabells recollits. Però jo no els hi duc mai, de manera que m'hi vaig negar rotundament. Malauradament, una bona amiga que es va casar ja fa anys no li va poder dir que no a sa mare quan li va treure unes arracades, penjoll i polsera enormes de jades i diamants. La pobra havia triat un vestit rústic i de color cremós, i estava preciosa. El dia de les noces es va posar a plorar perquè no se sentia gens còmoda amb els cabells recollits i les joies de la família. Sortosament, aquell dia vaig parar atenció i vaig aprendre que val més que tu te sentis còmoda, però malauradament per a ella no hi va haver cap altra opció que emmudir davant sa mare.
I per això hi ha hagut un lapse de temps important entre aquest escrit i el darrer. Ningú no m'havia avisat que pair unes noces costaria tant: foren tants els sentiments i nervis que m'ha calgut fer una mica de bugada per tal de cristal·litzar tots els records que tenc del gran dia, com també del viatge de noces.
Un dels records més agradables del dia és el sentiment de germanor que hi hagué amb tots els amics, gràcies a la seva implicació. Sense ells no hauria estat possible assolir la festa que férem, i sense ells no hauríem aconseguit que fos tant del nostre gust; perquè crec que això la féu ben diferent, és a dir, el fet que tots els detalls estaven ben pensats, i dedicats a la celebració de l'amor i l'amistat.
Mentre la novia compromesa es posava tota maca per a l'ocasió, entre la calor i els nervis, els nostres bons amics s'encarregaren que el menjador on celebràrem el sopar fos d'allò més acollidor. Els dies abans havíem fet aquests pom-poms dels colors de la mar, i completàrem la decoració amb làmpades de paper. L'efecte fou d'allò més encertat! A més, tot aquest material era reciclable o bé reutilitzable.
En propers articles parlaré una mica més de les preparacions que ens conduïren a un dia inoblidable.
Quan era petita sempre parava molta atenció a classe; però un bon dia, quan devia tenir devers 12 anys, fèiem un exercici de comprensió lectora entre tots els alumnes, i quelcom es va estroncar momentàniament. La professora, en un moment donat, va demanar quina flor, segons el text que se suposava que havíem llegit minuts enrere, solien dur les novies catalanes en el seu ram. Ningú no contestava i jo, que precisament aquell dia no m'havia concentrat gaire (coses de la pubertat, segurament), vaig aventurar-me a dir que eren les roses. Doncs no, no eren les roses; la resposta correcta eren les tarongines, i la meva vergonya va fer que des de llavors en recordi la resposta, per si de cas l'havia de menester en el futur. En cap cas, però, vaig fer un raconet en la meva memòria per si algun dia em volgués casar, perquè no tenc consciència d'haver estat aquest tipus de nina; va ser més per una qüestió d'orgull donat el mal tràngol que acabava de passar.
Una vintena d'anys envant, tanmateix, sóc a les portes d'un casament i voldria incorporar-hi coses de la terra com, per exemple, les flors que ornaran el dia. Val a dir que una manera de facilitar-li la feina al nostre planeta és mitjançant la reducció de flors que emprarem, perquè sovint s'hauran de dur en avió de l'altre racó d'Europa, segurament s'hi hauran emprat pesticides i altres beuratges no gaire saludables. Per això és millor que ens disposem a assumir flors del temps i no ens ofusquem amb coses que tanmateix no seran gaire factibles. A més, la meva cerca de flors orgàniques als Països Catalans ha estat infructuosa.
Gràcies a una amiga, en la meva cerca de la florista perfecta, vaig arribar a parar al lloc més barat i raonable, amb la florista més respectuosa que he conegut mai. Perquè és increïble veure com se n'afarten, de treure suc de l'assumpte. Per si algú ho vol saber, hi ha llocs on em demanaven pels volts de 120 euros per un ram de novia; això, és clar, sense comptar si volem cap més decoració. Quan vaig arribar a aquesta florista qui, per cert, em tracta de vostè i no sé com fer-li saber que sóc massa jove per aquestes coses, em va entusiasmar la seva dedicació i interès a crear quelcom que s'ajustés directament al nostre gust i també al nostre pressupost ètic. El preu del ram que ens oferia ella era la meitat de l'esmentat el qual, tot i que no és ideal, em sembla molt més raonable.
Foto de www.kellysweddingflowers.co
Començàrem a parlar de flors i violes, i de la fauna amb què podria comptar un bon dia d'estiu. En principi, la primavera és molt bon moment per a tenir una gamma variada de flors; tanmateix, quan arriba l'estiu ja comencen a minvar, ateses les altes temperatures. Quan hi vaig anar, doncs, vaig demanar si seria possible comptar amb peònies Sarah Bernard, ranunculus i roses, atès que són flors que tenc al meu balcó i que m'agrada avaciar; seria una bona manera d'aportar quotidianitat a un esdeveniment únic. També vaig demanar per les flors de la terra, com la tarongina i la flor d'ametller, però la resposta va ser taxativa: no és el temps d'aquestes flors. A més, així com s'acosta l'agost, sembla que les peònies han fet una retirada i que només queden les flors més resistents. Per tant, després de la meva decepció inicial, vaig decidir de no fer-ne un gra massa i de deixar que el cicle de les flors estiuenques m'aconselli.
Una altra manera divertida de muntar un ram, a més d'idees que tinguem o coses que hem vist, és a partir del llenguatge de les flors. Des de sempre les espècies, plantes i flors han tingut significats especials gràcies a les seves propietats medicinals, culinàries o les diferents fragàncies. Durant l'època romàntica i victoriana, el llenguatge de les flors esdevingué molt important, fins al punt que es considerava tan important ornar una cambra amb les flors adequades com anar ben vestit o pentinat -és clar que això només s'aplicava a un segment elitista de la societat! Hi ha un grapat de pàgines que donen informació sobre el significat de les flors, sobretot en anglès. En català n'hi ha un parell, però potser la millor és la que podreu trobar aquí.
Sigui com sigui, les flors que estiguin disponibles el dia de les nostres noces seran precioses, perquè la natura ja se n'ha encarregat durant milions d'anys, de crear bellesa. Només caldrà seguir els seus consells: encara record que una coneguda em va dir que li encantaven les roses amb purpurina per les vores; crec que la meva cara encara reflecteix el disgust de tal proposta.
Altres maneres de decorar ja s'han esmentat en altres parts del blog, com són decorar amb escopinyes i espelmes, la qual cosa durem a terme donada la nostra temàtica marina, també esmentada. A més, emprant estels de mar i ràfia, les meves fadetes i jo farem decoracions per a les cadires de la cerimònia com aquestes d'aquí a l'esquerra. Per als qui no tingueu fades o paciència, a etsy hi ha una artista que ja els ven fets.
A més, un amic de fora vila que té una heura que creix sense aturar m'ha oferit aquesta planta que és tan generosa amb el seu fullatge. Crec que quedarà la mar de bé al voltant de l'altar que tendrem, per donar verdor; a més, en l'altar hi penjarem vànoves de randa de la padrina, que certament li donarà un toc rústic i ben illenc. En el llenguatge de les flors l'heura simbolitza fidelitat, però en qualsevol cas, allò que la natura ens vulgui aportar durant l'estiu serà ben rebut, i més si emfatitza la lleialtat en el matrimoni!
