De rerum amicitia

Avui he rebut un missatge encantador d'una gran amiga. Poc a poc, el meu estimat i jo hem sortit de l'armari i hem ampliat la llista d'amics que saben les notícies sobre el nostre casament. Una de les primeres persones que va rebre les bones noves va ser l'amiga que vaig conèixer a la carrera: irreverent i meravellosa, sempre ens hem avingut, tant en qüestió de relacions humanes, com visions polítiques i estètiques; en els deu anys que fa que ens coneixem, sempre ha tingut un lloc ben important en el meu coret. Tanmateix, la seva visió dels casaments és, comprensiblement, la d'un esdeveniment calculat, poc espontani, ple d'una tradició estantissa i que no sempre demostra nitidesa de sentiments. I dic comprensiblement perquè, després de la visita a la fira la setmana passada, encara no em puc avenir de tot el negoci que això genera.

Com en aquest quadre al·legòric de l'amistat,
d'Alphonse Mucha, autor que ens fascina a les dues,
sempre not la seva mà comprensiva
per damunt la meva espatlla, tot i que vivim a
3000 quilòmetres de distància. 

En dir-li les notícies, tanmateix, vaig notar la seva trepidació donada la magnitud del missatge. No cal ni dir que la seva alegria era ben aparent, tot i que jo ja partia d'una base en què sabia de la seva tendència a no gaudir d'aquests esdeveniments. Però avui, una setmana després, havent intercanviat prou missatges més o menys importants, he rebut un text llarg seu on em presentava la seva mà estesa, i tot el braç si el necessitava. I això m'ha omplert de joia perquè, al cap i a la fi, ens casam perquè volem celebrar el nostre amor envoltats de la gent que estimam, i els volem fer partícips d'aquesta unió, sobretot quan aquesta gent, com la meva amiga, ha tingut un paper cabal en el desenvolupament de la nostra relació.

Tot i que en la tradició anglosaxona és normal tenir dames d'honor, no pensava incloure aquest detall en la nostra celebració, atès que sóc una dona independent que, a més, sol tenir més amics masculins que amigues. A més, no hi ha cap funció en unes noces que pugui resumir tot allò que ella significa per a mi, i fer-la dama d'honor voldria dir donar-li un paper que supòs que no li agradaria. Ella serà més aviat una al·legoria d'amistat, amor i cinisme, ben necessari en aquestes ocasions, cosa que acceptaré amb els braços oberts. Per incloure les seves paraules, voldria que ella hi fos perquè no es perdi "cap moment de nervis i corredisses". I això és tot el que em calia saber, al cap i a la fi: que, com sempre, podré notar la seva mà amiga envoltant-me i recordant-me que ella sempre hi és.

Estimada, hi seràs benvinguda!

Dues amigues - Gabriel Ferrater


Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.


(Dedicat a la meva amiga, i als nostres companys respectius, homes mancats de rancúnia)