Els noviïs catalanoparlants no es volen casar

O almenys això és el que podríem pensar quan feim un cop d'ull a les ofertes que hi ha avui dia pel que fa al negoci de les noces, com veurem tot seguit.

Com ja vaig comentar, la visita a la fira nupcial va ser una gran frustració; la catarsi va arribar quan, l'altre dia a Barcelona, en parlava amb una amiga amb molt bon criteri estètic, la qual treballa en el món de la publicitat. Em va tractar de boja per ficar-me en aquest tipus de fires, que estan dissenyades per a moltes coses però sobretot per a mostrar idees a la gent que es vol casar però que no sap com seguir les modes. El seu parlament implicava que una persona com jo, que sap què li agrada i què no, només trobaria frustracions en indrets que són per a gent que no té un criteri clar i "que no sap què els agrada". Em va tranquil·litzar, la veritat.

Un parell de setmanes després de la visita, em vaig trobar amb cor d'obrir la bossa de propaganda amb què havia sortit escopetejada de la fira: va ser una escena prou divertida, atès que em va venir a veure una amiga que també es casa l'any que ve, la qual em va donar prou força com per encarar-me a aqueixa munió d'ofertes aparents. La conclusió no es va fer esperar: la ferum de negoci sagnant era evident, com també les ofertes d'articles totalment prescindibles.

L'element que ho lligava tot era, malauradament, un que em fa més mal que cap altre: l'absència del català a tota la propaganda era palpable, fins i tot per part d'aquelles empreses que tenen llinatges catalans o treballadors catalanoparlants (els quals havia conegut). Val a dir que n'hi havia, tanmateix, i precisament record que, en una taula on hi havia tot de targes de floristeries, havia agafat, juntament amb el meu estimat, només les que empraven el català, mentre que vaig deixar fer les monolingües en castellà.

No és simplement una qüestió de conscienciació, ni de compromís amb la llengua, que l'és, sinó molt més simple que tot això: la meva llengua materna, la qual utilitz amb ma família i amics, no té perquè ser arraconada quan som nosaltres els qui feim una despesa important en un territori on és oficial. Els catalanoparlants esperam, com qualsevol altre client, un tracte respectuós, i quina manera més lletja de tractar amb clients catalanoparlants que esperar que siguin ells els qui s'adaptin a l'empresa que oferta el servei a casa seva. Que no n'han sentit a parlar, de la competència? Aquesta actitud em sembla molt poc competent, i em serveix d'avís al producte que m'ofereixen: aquesta empresa no està disposada a adaptar-se al client i, per tant, no seré jo qui els contracti.

L'exemple més il·lustratiu el vaig trobar de la mà de la revista de tubodaenmallorca "la revista sobre tu boda y otros eventos y celebraciones", dirigida per Mónica Isern. Per començar això, més que una revista, és una col·lecció de propaganda dels llocs que hauran fet una despesa important per aconseguir una edició tan luxosa (de veres, l'edició és esplèndida). Tot el que podem trobar és una llista, ben maquetada, de llocs i complements que necessitaràs, suposadament, el dia de les teves noces. D'acord, és prou útil si no tens gaires idees, però la manca d'opcions (tot és un enfilall amb una estètica clavada, gens original), de preus i de consells la fa totalment erma per a mi. D'altra banda, obvia completament l'idioma de la majoria de mallorquins, que és el català, de manera que la seva edició privilegia els clients castellanoparlants, seguits dels angloparlants i els  germanoparlants, mentre que no hi ha cap menció dels catalanoparlants. I se suposa que va dirigit a nosaltres? Potser sóc jo la que va embullada, i resulta que en realitat vol evitar que els mallorquins consumim els productes que hi ha anunciats...

Quan veig una revista, allò que voldré és que tingui tot de consells, maneres d'estalviar diners, com entretenir la família mentre ens fan les fotos i quines idees són bones per a tenir tothom content. Per començar, i perquè ningú pugui dir que ni jo mateixa ho sé, en les meves noces voldré que tothom s'hi impliqui, distreuré la família amb jocs per tal que puguin parlar i conèixer-se en un ambient relaxat, intentaré que els més artístics ens llegeixin poemes, cantin, ballin, facin espectacles i que els més petits, si volen, vinguin disfressats de peixos o pops. Però, per sobre de totes les coses, quan vegi una revista voldré que m'entengui com a client, i no que em prengui el pèl amb tot de recomanacions que són en realitat anuncis d'empreses.

Per exemple, el blog de Casar-se als 30 és del tot recomanable en aquest sentit: una al·lota que ha compilat informació diversa i ben útil, des de targes de franc fins a comentaris de casaments "pijos", com en diu ella. Una mostra més que no estic sola en això de voler que el meu esdeveniment es diferenciï de la resta, i que sigui una cosa que surti del cor, tant pel que fa a estètica com a llengua. Una de les darreres coses que va posar va ser un enllaç on s'explicava com fer aquestes bolles de llana; en lloc de posar-vos l'enllaç, esper que passeu pel seu blog i hi faceu un cop d'ull!