Fotos de noces que m'agraden

Darrerament he mirat molts fulletons i pàgines web on s'anunciaven fotògrafs de noces. La paraula més comuna entre aquestes és fotoperiodisme, en què el fotògraf es dedica a fer fotos espontàniament durant l'esdeveniment, en lloc d'agafar tota la família i posar en ordre d'importància, proximitat o amistat. Certament veig molts avantatges en aquest tipus de reportatge fotogràfic, tot i que també deu estar bé tenir imatges amb posats amb els convidats.

Allò que cercava, en realitat, era quin tipus de foto m'agradaria. A l'hora de triar estil per a les fotos, m'he capbussat sense escafandre en el meravellós i creatiu món d'Etsy Weddings, on hi ha tot de reportatges de "real weddings", com en diuen ells, on gent de carn i os t'explica com han muntat el seu casament, sovint amb elements fets a mà -el qual és, precisament, el tema que ens ocupa. Per als qui teniu l'anglès en bona forma, vos recoman que hi faceu un cop d'ull, atès que és una bona font d'inspiració. Hi podeu trobar decoracions diverses, què era el més important per a la parella i en què varen basar la imatgeria de les noces.

A continuació, però, vos deix un parell de fotografies que tenen aquesta espècie de look vintage que voldria aplicar al nostre reportatge. La veritat és que llegir les històries personals d'aquestes parelles són la mar d'entretingudes, i ho diu una persona que té poc esperit xafarder.

(per cert, jo tenc aquestes sabates!)

Llibre de convidats

No sé fins a quin punt els llibres de convidats -o "guestbooks"- són una cosa corrent en el nostre context. Tanmateix, em sembla una idea ben maca, aquesta d'anar compilant desitjos i comentaris dels convidats que han vingut a la teva festa, i tenir-los en un lloc especial.

L'altre dia la meva gran amiga em va demanar què em semblava que em donés un llibre de convidats, i si creia que era una bona idea. A més de la telepatia que compartim, allò que em segueix entusiasmant és la implicació dels amics; ja n'hi ha que s'han oferit per decorar, organitzar i muntar, i tot això és molt més ben rebut que no caramulls de regals. Com que ja havia pensat que un llibre de convidats seria molt bona idea, i un record del dia, li vaig contestar que m'encantaria que em regalés un llibre de convidats si n'havia vist cap que li fes el pes. Si no, li vaig demanar si li agradaria ajudar-me a fer-ne un dels que hi havia suggerits i fotografiats a ca na Martha Stewart (de nou, em sap greu posar com a recomanació una persona amb poca ètica, però la seva destresa amb les manualitats és envejable!).

La seva resposta va ser positiva, cosa que em fa del tot feliç. De moment, allò que he trobat que és ben útil són unes petites gafes daurades que s'empren normalment per a penjar-ne fotos o targes de felicitació. Allò que nosaltres farem, doncs, serà trobar-ne una utilitat diferent, seguint un estil similar al de les fotos. La primera foto, a dalt, té papers o targes de colors similars però dissenys diferents, a més d'incorporar llapis de colors i una peixera per a posar-hi les targes signades. A la foto inferior hi ha quelcom que s'assimila a l'estil que tenia pensat per a emprar les gafes. Segur que ens en sortirem!

Paraula del dia: camí de taula

D'això se'n diu camí de taula.

Avui, mentre parlava amb la meva germana sobre si em podria ajudar a fer "table runners", m'he adonat que no sabia com dir aquesta paraula en català. I, és clar, el Termcat m'ha resolt l'enigma; en català se'n diuen camins de taula.

Necessitàvem el mot en la nostra conversa perquè l'altre dia, mentre era en una botiga de teles a Escòcia, se'm va encendre la llumeta: seria molt bona idea que cada taula tingués un camí de taula diferent que donés una mica de vida al blanc celestial de les tovalles. Podríem triar teles diferents, dins del color turquesa, blau o verd, i que cada taula tingués una personalitat diferent. A més, això ens donaria la possibilitat de fer torcaboquers per a complementar la decoració.

Com a idees de roba que voldria emprar hi ha les tradicionals de piquets, retxetes i quadradets, però també les de dissenyadores de roba que darrerament m'han agradat molt. Afortunadament, a Palma he vist que venen roba de la primera dissenyadora que m'agrada moltíssim. Es tracta d'Amy Butler, qui fa dissenys encantadors i amb inspiracions retro, amb els colors que ens interessen -de fet, tenc un bagul tapissat amb una de les seves teles que va quedar la mar de bé. Per a aquesta ocasió, m'inclinaria a triar teles més aviat discretes, tot i que, si en trobés cap d'especialment divertida, l'empraria per a la taula dels amics més simpàtics.

Aquesta mostra d'aquí l'esquerra és de les teles més simples que fa; tanmateix, en podeu trobar de ben estridents!

Una altra dissenyadora que em sol agradar és Cath Kidston, com també teles que tenen a Laura Ashley. Una cosa que és clara, tanmateix, és que allò que més m'agradarà serà anar de botiga en botiga amb gent estimada, triar les teles adequades, i passar-nos l'horabaixa fent manualitats!

Manualitats fetes amb el cor

Avui, en els missatges que diàriament reb d'Etsy, he vist aquest tipus de garlanda, la qual m'ha encantat. Se m'ha acudit que, la propera vegada que vagi a mercats o llibreries de segona mà, miraré si tenen mapes dels indrets que el meu estimat i jo hem visitat.

Sempre he pensat que espanyar llibres per a qualsevol finalitat és una mala idea -els llibres són per a llegir-los, i m'enfurisma agafar un llibre de la biblioteca on la gent no ha tingut la cortesia d'esborrar allò que hi han pintat, com fragments subratllats.

Tanmateix, crec que els mapes pertanyen a una altra categoria, atès que en podem trobar que siguin mapes de carreteres, o coses no gaire elaborades, que siguin d'edicions barates i que no haguessin estat dissenyats per a la posteritat. D'aquesta manera, podrem fer aquests corets fàcilment amb corda de pita i grapes. D'altra banda, aquest disseny també seria molt maco amb partitures, o papers de colors.

Quines ganes que tenc de posar-me a preparar totes aquestes decoracions. L'únic problema serà trobar lloc a casa per a guardar-ho tot!

Els noviïs catalanoparlants no es volen casar

O almenys això és el que podríem pensar quan feim un cop d'ull a les ofertes que hi ha avui dia pel que fa al negoci de les noces, com veurem tot seguit.

Com ja vaig comentar, la visita a la fira nupcial va ser una gran frustració; la catarsi va arribar quan, l'altre dia a Barcelona, en parlava amb una amiga amb molt bon criteri estètic, la qual treballa en el món de la publicitat. Em va tractar de boja per ficar-me en aquest tipus de fires, que estan dissenyades per a moltes coses però sobretot per a mostrar idees a la gent que es vol casar però que no sap com seguir les modes. El seu parlament implicava que una persona com jo, que sap què li agrada i què no, només trobaria frustracions en indrets que són per a gent que no té un criteri clar i "que no sap què els agrada". Em va tranquil·litzar, la veritat.

Un parell de setmanes després de la visita, em vaig trobar amb cor d'obrir la bossa de propaganda amb què havia sortit escopetejada de la fira: va ser una escena prou divertida, atès que em va venir a veure una amiga que també es casa l'any que ve, la qual em va donar prou força com per encarar-me a aqueixa munió d'ofertes aparents. La conclusió no es va fer esperar: la ferum de negoci sagnant era evident, com també les ofertes d'articles totalment prescindibles.

L'element que ho lligava tot era, malauradament, un que em fa més mal que cap altre: l'absència del català a tota la propaganda era palpable, fins i tot per part d'aquelles empreses que tenen llinatges catalans o treballadors catalanoparlants (els quals havia conegut). Val a dir que n'hi havia, tanmateix, i precisament record que, en una taula on hi havia tot de targes de floristeries, havia agafat, juntament amb el meu estimat, només les que empraven el català, mentre que vaig deixar fer les monolingües en castellà.

No és simplement una qüestió de conscienciació, ni de compromís amb la llengua, que l'és, sinó molt més simple que tot això: la meva llengua materna, la qual utilitz amb ma família i amics, no té perquè ser arraconada quan som nosaltres els qui feim una despesa important en un territori on és oficial. Els catalanoparlants esperam, com qualsevol altre client, un tracte respectuós, i quina manera més lletja de tractar amb clients catalanoparlants que esperar que siguin ells els qui s'adaptin a l'empresa que oferta el servei a casa seva. Que no n'han sentit a parlar, de la competència? Aquesta actitud em sembla molt poc competent, i em serveix d'avís al producte que m'ofereixen: aquesta empresa no està disposada a adaptar-se al client i, per tant, no seré jo qui els contracti.

L'exemple més il·lustratiu el vaig trobar de la mà de la revista de tubodaenmallorca "la revista sobre tu boda y otros eventos y celebraciones", dirigida per Mónica Isern. Per començar això, més que una revista, és una col·lecció de propaganda dels llocs que hauran fet una despesa important per aconseguir una edició tan luxosa (de veres, l'edició és esplèndida). Tot el que podem trobar és una llista, ben maquetada, de llocs i complements que necessitaràs, suposadament, el dia de les teves noces. D'acord, és prou útil si no tens gaires idees, però la manca d'opcions (tot és un enfilall amb una estètica clavada, gens original), de preus i de consells la fa totalment erma per a mi. D'altra banda, obvia completament l'idioma de la majoria de mallorquins, que és el català, de manera que la seva edició privilegia els clients castellanoparlants, seguits dels angloparlants i els  germanoparlants, mentre que no hi ha cap menció dels catalanoparlants. I se suposa que va dirigit a nosaltres? Potser sóc jo la que va embullada, i resulta que en realitat vol evitar que els mallorquins consumim els productes que hi ha anunciats...

Quan veig una revista, allò que voldré és que tingui tot de consells, maneres d'estalviar diners, com entretenir la família mentre ens fan les fotos i quines idees són bones per a tenir tothom content. Per començar, i perquè ningú pugui dir que ni jo mateixa ho sé, en les meves noces voldré que tothom s'hi impliqui, distreuré la família amb jocs per tal que puguin parlar i conèixer-se en un ambient relaxat, intentaré que els més artístics ens llegeixin poemes, cantin, ballin, facin espectacles i que els més petits, si volen, vinguin disfressats de peixos o pops. Però, per sobre de totes les coses, quan vegi una revista voldré que m'entengui com a client, i no que em prengui el pèl amb tot de recomanacions que són en realitat anuncis d'empreses.

Per exemple, el blog de Casar-se als 30 és del tot recomanable en aquest sentit: una al·lota que ha compilat informació diversa i ben útil, des de targes de franc fins a comentaris de casaments "pijos", com en diu ella. Una mostra més que no estic sola en això de voler que el meu esdeveniment es diferenciï de la resta, i que sigui una cosa que surti del cor, tant pel que fa a estètica com a llengua. Una de les darreres coses que va posar va ser un enllaç on s'explicava com fer aquestes bolles de llana; en lloc de posar-vos l'enllaç, esper que passeu pel seu blog i hi faceu un cop d'ull!

El meu estimat m'ha donat un anell

Doncs sí, en aquest petit lapse de temps en què no he posat gaires missatges diré que una de les coses més importants que ha passat és que el meu estimat m'ha fet una declaració d'amor i m'ha regalat un anell de compromís. I, per no desequilibrar la balança de l'equitat dels sexes, jo també li he fet un regal i li he fet una promesa. En lloc de triar el típic rellotge vaig triar uns quadres, un dels quals és d'una artista que escriu poemes i en fa una pintura, tot en un estil entre naïf i escandinau, ben agradós. Des del principi m'havia plantejat si jo realment era una d'aquestes dones que necessita un anell, que necessita de la tradició, i vaig arribar a la conclusió que l'anell seria una bona manera de recordar-se d'un compromís d'amor, al qual accedeixes mitjançant les noces -potser tot una mica quirúrgic, ara que ho he desglossat! Com bé suggereix Megan O'Rourke en el seu article sobre anells de compromís, aquest es podria interpretar com quelcom del tot masclista, atès que la dona no sol donar res a l'home, i és un indicador visible per a tothom que aquesta dona ja està agafada; mentrestant, l'home no duu cap penyora visible fins al dia de les noces que el pugui distingir com a "no disponible", fet que ella considera prou masclista. Tot i que si es mira així no puc sinó estar d'acord amb ella, crec important el significat que nosaltres hi puguem aportar, sobretot si ens decantam per no seguir les modes, que sí algunes tradicions, com veurem tot seguit.

Sabia que, tot i que un anell de compromís és una tradició que ve des de l'època romana, els anells de diamants tenen un origen del tot capitalista, el qual volia defugir: a principi del segle XX, el preu dels diamants havia decaigut estrepitosament, i foren joieries de Nova York les que varen començar a potenciar els diamants com una joia adient per a un compromís de casament. Iniciaren així una moda que arriba als nostres dies. O'Rourke, en el seu article brillant -com un diamant-, explica com les novies avui dia no esperen un anell qualsevol, sinó un anell car, que sol anar pels volts dels 3000 euros. Una mica exagerat quan tenim unes noces a la vista i el sou de la gent no sol arribar a límits elàstics; és més, una vegada vaig llegir que allò que seria d'esperar és que l'home s'hi gasti la quantitat equivalent a dos sous. Per tant, l'ostentació quedaria així ben palesa per a tothom que pogués contemplar les dimensions del diamant, que alhora serien un símbol de la riquesa de l'home.

Un dels dissenys d'Alex Monroe

Per intentar defugir tal bogeria, com que des del principi el nostre compromís havia estat mutu, i la decisió de casar-nos havia estat consensuada, em veia en la possibilitat de guiar el meu estimat de cap a allò que significaria quelcom per a mi. Sense desprestigiar el significat que pugui tenir un anell de diamants per a altres dones, considerava que aquest no seria un gest que volgués dir res per a mi, i m'estimava més fer una mica de recerca en aquesta direcció. Totes les cerques que anaven encaminades a cercar joies úniques, bons joiers o dissenyadors de ments obertes foren prou infructuoses. Fins que un bon dia vaig topar la web d'Alex Monroe, on vaig trobar els meus gustos fidelment reflectits. A més, per a mi era important que la joia fos d'or i no d'or blanc o platí. Per a mi era important que el color simbolitzés directament el del Sol, astre rei i centre del nostre petit univers, perquè volia que s'hi reflectís la calidesa de l'amor que em dóna el meu estimat. També era important que hi hagués elements de la natura, per a la qual cosa el joier en qüestió em va semblar l'adient. I així ho férem: vaig deixar el disseny de la peça al meu estimat, perquè hi pogués expressar allò que volgués, i li vaig recordar que, si hi havia d'haver cap gemma a l'anell, que s'assegurés que fossin de comerç just.

La importància que vaig donar a aquest fet va ser absoluta: per mor del comerç de diamants hi ha hagut innumerables guerres sagnants a l'Àfrica i explotacions rebels de les mines, que no han fet més que empobrir alguns països i provocar patiments a la seva població, com és el cas de Zimbabwe o Ghana. M'estim mil milions de vegades no dur cap anell que pensar que allò que duia al dit podria haver estat la causa de desgràcies humanes i naturals. Gràcies a la implicació d'organitzacions, algunes zones  ara gaudeixen d'una millor qualitat de vida atès que permeten les mines de diamants, però no en permeten el control per part de grups que menyspreen els drets humans. En podeu trobar més informació en aquesta pàgina de l'ONU. Amnistia Internacional, tanmateix, avisa que un gran nombre de joiers desconeix el procés de Kimberley i que només un de cada quatre "relaciona los “diamantes ensangrentados” con la financiación de conflictos, sólo uno de cada cinco conoce el Proceso Kimberley y las implicaciones que conlleva y sólo uno de cada seis entrega siempre al comprador un certificado sobre la procedencia de los diamantes". Aquí trobareu un resum d'aquest report en català, també a la pàgina d'Amnistia Internacional.

Com aquesta, moltes altres accions que duim a terme cada dia poden tenir repercussions injustes i sovint nefastes en comunitats de l'altra punta de món. Crec que és important que tinguem en compte fins a quin punt un gest romàntic pot ser sinònim de desgràcies per a altres éssers humans o la natura, per tal que el nostre món sigui, de cada dia, un lloc una mica més feliç.

Ja tenim lloc!

Doncs sí, després d'una àrdua tasca de recerca dels llocs on celebrar el nostre casament, torn amb les energies recarregades per a continuar amb detalls de les noces. Ens ha costat una micona trobar l'indret ideal, tant econòmicament com emocionalment, però val a dir que va ser prou divertit dur la família per amunt i per avall per tal que s'hi impliquessin -i ens diguessin quins problemes preveien que nosaltres érem incapaços de veure. 

He pensat que, en lloc de dir quin indret hem triat, deixarem aquesta part tan emocionant per a un altre dia, i mentrestant direm quins llocs teníem a la llista definitiva, i que finalment descartàrem. Començarem de millor a pitjor, esperant que això vos pugui servir de guia si és que cercau aquest tipus d'informació. Val a dir que, de tots els llocs que hem trescat, només un tenia la pàgina en català; és una llàstima que s'oblidin d'aquesta manera tan fulminant del mercat local. Què se suposa, que els noviïs catalanoparlants no es volen casar? O que, si es volen casar, han de sotmetre's un cop més al jou de la llengua dominant, encara que s'hi deixin una doblerada? Aquestes i altres preguntes potser trobaran resposta al llarg d'aquesta recerca; de moment, ens concentrarem en els llocs descartats. 

Port Verd del Mar

L'indret que hauríem triat si hagués estat més a prop de Palma hauria estat Port Verd del Mar, a Son Servera. Un lloc damunt la mar -ja sabem que l'ajuntament de Son Servera no és precisament poc corrupte-, molt ben decorat, amb bona cuina i prou allunyat de les mirades xafarderes que tant ens incomodarien en una festa tan personal. És un espai preciós, orientat a l'est, que fa honor al nom que rep, Port Verd, on les aigües són cristal·lines i toquen totes les tonalitats existents entre el verd i l'anyil. Com deia, és una llàstima que no hagués estat més a prop de Palma, perquè l'hauríem triat sense dubtar. Tanmateix, com que tenim convidats que vendran de tots els indrets d'Europa, no ens semblava gaire còmode, logísticament parlant, haver d'organitzar viatges per amunt i per avall, a més de trobar hotels i cases on estar. A més, cal comentar que, malauradament, el paisatge des de Manacor fins a Son Servera no és el més agradable del món: de lluny es veuen Cala Millor i Cala Bona, amb autèntics desastres urbanístics, dels quals hom només en troba treva fins que arriba a l'idíl·lic Port Verd. Val a dir que aquest lloc és propietat d'una parella alemanya; allò que tota la família va comentar és que és una autèntica llàstima que hi hagi estrangers que ens diguin com cal fer les coses ben fetes, mentre els mallorquins s'entesten a seguir construint camps de golf i hotels faraònics, mentre giren l'esquena a projectes localistes, allunyats del turisme de masses, on es promouen els productes de la terra. I pens que ho dic amb coneixement de causa, atès que en la meva recerca exhaustiva només vaig trobar un lloc devora la mar que fos de mallorquins, i no foren especialment gaire amables. Això sí, allò que no trobàrem a Port Verd fou un excés de persones que parlessin en català; tanmateix, hi treballa una al·lota d'allò més amable que es mereix tot el meu respecte perquè, no només és trilingüe, sinó que és molt bona cambrera. Tant de bo que els amos de Port Verd tinguin en compte el mercat local de cara al futur.

Un altre lloc que ens va encantar va ser l'hotel Punta Negra, a Calvià -altra volta ens trobam amb construccions damunt la mar, del tot il·legals, la qual cosa serà un tema recurrent. L'hotel ens semblava una bona opció, perquè podia allotjar els convidats que tanmateix s'havien de pagar l'estada. Això sí, va passar una cosa ben curiosa, i no precisament perquè fos positiva. Al principi, al meu estimat i a mi ens anaven una mica grosses les paraules com casament, noces, boda, pel simple fet que fa prou anys que estam junts i sempre hem estat feliços estimant-nos, sense necessitar res més. I clar, de cop i volta ens vèiem en una situació que moltes vegades associam a tradicions estantisses, imposicions socials o compromisos. Per això els vàrem escriure un missatge inicial on dèiem que volíem celebrar una festa familiar a l'estiu. Amablement ens enviaren una sèrie de menús que ens semblaven del tot adients al context: un hotel que necessita una micona de reforma però que gaudeix d'una vista espectacular sobre la mar, és a dir, que no pot posar preus abusius però que es pot permetre algun luxe. No és que fos barat, no, però raonable. Això sí, quan es van adonar que d'allò de què parlàvem era d'unes noces, va resultar que ens van donar un menú on els preus no es duplicaven; no, es triplicaven! Ens va semblar tan poc elegant, aquest gest, que si no hagués estat pels pins que tenen al jardí els haguéssim engegat amb bones paraules. Tanmateix, els vàrem fer saber que això se n'anava del nostre pressupost, i que per això no els tindríem en compte si no era que es podien ajustar els preus. No és una qüestió aïllada que, amb l'excusa que per a les noces és "normal" tenir un cambrer per taula, s'han d'apujar els preus. A mi el que això em sembla és una extorsió i una situació que perpetua la pujada desorbitant dels preus per a les noces, convertint-les així en un negoci amb totes les lletres, i no en un esdeveniment familiar feliç.

 Hi anàrem una mica desanimats, però aviat canviàrem d'opinió en veure els jardins. El servei va ser del tot amable i atent, i allò que va ser del tot una sorpresa fou el menjar. Quin gaudi de plats i ingredients, ben combinats, amb un resultat que vorejava la perfecció; això, completat amb un servei excel·lent, ens va fer passar un gran dia. Les instal·lacions de l'hotel estaven prou bé, i ens va agradar que ens donessin tres espais diferents per a passar-hi el nostre dia. El problema que hi vèiem, tanmateix, era que celebrar unes noces a l'agost és sinònim de temporada alta, i corríem el risc de trobar-nos mitja Bavària mesclada amb els nostres convidats, un prospecte que mai no ens ha fet el pes. Per això consideràrem que Punta Negra no era el lloc més ideal, però sí que n'apreciam la professionalitat i, sobretot, el fet que tenen la pàgina en català i que tot el dia ens hi vàrem poder comunicar.

Finalment, el darrer lloc que no recomanaria mai és l'hotel Maricel. És irònic que diguin a la seva pàgina web "attention is paid to the smallest details at Hospes Maricel", quan tot allò que trobàrem va ser una deixadesa general, inusitada en un hotel de cinc estrelles. Però començarem pel principi: l'hotel Maricel sempre m'havia semblat un lloc enigmàtic i clàssic cada vegada que hi passàvem per davant, de camí de cap a Illetes, on vaig passar mitja infantesa amb la meva família. Eren dies d'estiu agradables i graciosos, i record sempre girar el cap per mirar l'hotel des de la finestra. Per tant, a més de l'avantatge de la proximitat de Palma, aquest hotel havia estat al capdavant de la llista de llocs que ens agradaven, i hi anàrem amb tota la il·lusió amb els sogres per fer-hi un cop d'ull mentre no arribava el meu seguici.

Allò que ens trobàrem al principi fou la persona amb qui ens havíem comunicat per correu electrònic: la persona que s'havia equivocat constantment amb el meu nom -el tenia escrit, només l'havia de copiar- va resultar ser una al·lota poc carismàtica i gens empàtica. Així com a Punta Negra m'havien dit que els sabia greu no poder-me contestar en català, aquesta al·lota no en va fer ni menció, i no féu cap esforç per adaptar-se al client, no sols en català, sinó tampoc en anglès. Decidírem deixar el conflicte lingüístic per a un altre moment, i decidírem de seguir amb bons ànims i fer un cop d'ull a l'hotel. El problema fou que les terrasses que havien reservat per a la celebració de noces eren just damunt de la piscina, amb el conseqüent problema estètic d'haver de casar-te mentre hi ha alemanys semidespullats a tres metres. No, no és que tingui tendències catòliques que m'impedeixin veure cossos nuus, sinó que es tracta més aviat d'adequació al context: crec que noces familiars amb bàvars en slips no fan un bon maridatge com pugui ser la sobrassada amb la mel o un bon formatge amb un bon vi negre. A més, quan te les presenta una al·lota que no sap ni oferir un somriure o idees per resoldre els emperons que puguis trobar a les instal·lacions, llavors la cosa es complica. I ja quan et gires i veus el teu sogre que fa esforços sobrehumans per trobar punts positius, malament rai!

Tanmateix, el pitjor de tot no fou això. D'una banda, el dinar va trigar dues hores, des del primer plat fins al darrer, i això ens va semblar una manca de professionalitat desorbitant: sabien que ens n'havíem d'anar, els havíem fet comentaris sobre la necessitat de dinar aviat, i així i tot es torbaren d'una manera mai vista. Recordem que parlam d'un hotel de cinc estrelles! D'altra banda, allò que fou el pitjor de tot per a mi, a més de la manca de cooperació de la senyora que hauria d'estar encantada que ens volguéssim gastar diners en l'establiment, fou la vista de la terrassa. Ens trobàrem unes vistes esperpèntiques a uns edificis mal engirgolats que es veuen a la dreta de la terrassa -no, no els trobareu a la pàgina web. Edificis que han estat promoguts per aquesta destrucció voraç de la costa mallorquina i els quals pagam tots amb aquests mal d'ulls que ens provoquen avui dia. I no només això, sinó que també es veia un graffitti enorme que bé s'haguessin pogut encarregar de fer net, sobretot en un lloc que presumeix de tenir fins el darrer detall sota control. Això per no esmentar les cases particulars que tenien finestres o balcons els quals pegaven directament a les terrasses on se celebren noces, fet que provoca que estiguis envoltat de mirades curioses per tots els costats! És un no rotund per part meva, tot i que no es pot culpar aquest hotel de tenir plantats tres edificis a la dreta. En la seva defensa, tanmateix, diré que els preus dels menús no eren exageradament cars, i que el menjar era molt bo. Tanmateix, quan has de llogar-te tu mateix les cadires, les taules i pagar per llogar la terrassa de la cerimònia, perd una mica el sentit.

Esper que aquestes ressenyes vos puguin orientar una mica i, si no estau tan obsessionats com jo amb tots els detalls, potser us facin servei a l'hora de cercar aquelles coses que poden fer mal d'ulls, o bé poder exigir un bon servei el dia que considerau ben important. Al cap i a la fi, però, aquestes són les meves opinions personals que no teniu per què compartir.

De rerum amicitia

Avui he rebut un missatge encantador d'una gran amiga. Poc a poc, el meu estimat i jo hem sortit de l'armari i hem ampliat la llista d'amics que saben les notícies sobre el nostre casament. Una de les primeres persones que va rebre les bones noves va ser l'amiga que vaig conèixer a la carrera: irreverent i meravellosa, sempre ens hem avingut, tant en qüestió de relacions humanes, com visions polítiques i estètiques; en els deu anys que fa que ens coneixem, sempre ha tingut un lloc ben important en el meu coret. Tanmateix, la seva visió dels casaments és, comprensiblement, la d'un esdeveniment calculat, poc espontani, ple d'una tradició estantissa i que no sempre demostra nitidesa de sentiments. I dic comprensiblement perquè, després de la visita a la fira la setmana passada, encara no em puc avenir de tot el negoci que això genera.

Com en aquest quadre al·legòric de l'amistat,
d'Alphonse Mucha, autor que ens fascina a les dues,
sempre not la seva mà comprensiva
per damunt la meva espatlla, tot i que vivim a
3000 quilòmetres de distància. 

En dir-li les notícies, tanmateix, vaig notar la seva trepidació donada la magnitud del missatge. No cal ni dir que la seva alegria era ben aparent, tot i que jo ja partia d'una base en què sabia de la seva tendència a no gaudir d'aquests esdeveniments. Però avui, una setmana després, havent intercanviat prou missatges més o menys importants, he rebut un text llarg seu on em presentava la seva mà estesa, i tot el braç si el necessitava. I això m'ha omplert de joia perquè, al cap i a la fi, ens casam perquè volem celebrar el nostre amor envoltats de la gent que estimam, i els volem fer partícips d'aquesta unió, sobretot quan aquesta gent, com la meva amiga, ha tingut un paper cabal en el desenvolupament de la nostra relació.

Tot i que en la tradició anglosaxona és normal tenir dames d'honor, no pensava incloure aquest detall en la nostra celebració, atès que sóc una dona independent que, a més, sol tenir més amics masculins que amigues. A més, no hi ha cap funció en unes noces que pugui resumir tot allò que ella significa per a mi, i fer-la dama d'honor voldria dir donar-li un paper que supòs que no li agradaria. Ella serà més aviat una al·legoria d'amistat, amor i cinisme, ben necessari en aquestes ocasions, cosa que acceptaré amb els braços oberts. Per incloure les seves paraules, voldria que ella hi fos perquè no es perdi "cap moment de nervis i corredisses". I això és tot el que em calia saber, al cap i a la fi: que, com sempre, podré notar la seva mà amiga envoltant-me i recordant-me que ella sempre hi és.

Estimada, hi seràs benvinguda!

Dues amigues - Gabriel Ferrater


Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.


(Dedicat a la meva amiga, i als nostres companys respectius, homes mancats de rancúnia)

Àlbum de fotos

En el darrer article, el qual contenia un to prou frustrat, vaig esmentar el preu desorbitat que m'havia donat un fotògraf per a fer el reportatge de les noces i posar-ho tot en un àlbum maquetat i imprès digitalment. Hi he estat pensant, des de dissabte passat, i se m'acuden idees molt més divertides per a invertir els meus doblers. Com, per exemple, anar-me'n de viatge espontani amb el meu estimat (devers 10 vegades, si comptam amb bitllets de tren o de vols barats), un cap de setmana d'hivern, per exemple. Vos en podria donar tot el dia, d'idees més romàntiques que un àlbum.

Això sí, allò que m'agradaria seria tenir un àlbum fet amb amor, diferent del de qualsevol altra persona, i que contingués els trets essencials de la nostra personalitat compromesa, original i amatent. I, per suposat, m'agradaria que un bon professional fes les fotos d'un dia irrepetible, al qual estaré encantada de pagar un preu just. Poc després de pensar-hi una estona, se'm va encendre la bombeta: la resposta seria aplicar les tècniques del scrapbooking, desenvolupades amb molta destresa sobretot als Estats Units, tot i que veig que també en practiquen al Rosselló. Val a dir que la paraula que el Termcat ens ha donat és muntatge d'àlbums, perquè efectivament es tracta de partir d'un àlbum i posar-hi tot de papers de colors adients, randes, records, fotos o detalls, i es pot fer tant a mà com digitalment.

Aquest disseny es diu Plentiful,
dedicat als més joves de la casa. 

Per a fer un àlbum digital, he trobat aquestes al·lotes que tenen uns dissenys maquíssims. Es diuen Shabby Princess, o princesa descambuixada, i aporten als visitants l'opció de poder baixar els models que ja han dissenyat elles, on es poden afegir fotografies. Em sembla molt altruista, perquè n'hi ha que són preciosos. He de dir, però, que no he baixat cap dels seus dissenys i, per tant, no vos puc donar una impressió de primera mà; quan ho baixi, en posaré comentaris per aquí.

Tanmateix, crec que em decantaria per un àlbum analògic, on pogués adherir tot de records i detalls, des de copinyes fins a fulles seques recollides del jardí de la casa on va créixer el meu estimat, randes fetes de la meva padrina o poemes escrits a mà -em convé practicar la cal·ligrafia. Em sembla una manera idònia de conservar memòries per a la posteritat, perquè també s'hi podrien afegir flors que hem emprat durant el dia, o el menú que tinguérem en el convit. A la dreta hi ha aquest àlbum vintage que, tot i que una mica impracticable, em serviria de bon punt de partida. Allò més important, sens dubte, serà que això reflectirà la nostra personalitat i curolles molt més fidelment que no un element prefabricat.

I sí, hi he pensat: si faig un muntatge d'un àlbum, es tractarà d'una experiència prou irrepetible. En aquest cas, allò que faria seria dirigir-me als laboratoris fotogràfics d'Internet, els quals ara es dediquen a imprimir fotografies a distància. N'he trobat un que ofereix preus molt raonables per a la impressió de fotografies. En aquest cas, per a tres àlbums idèntics que maquetaríem nosaltres mateixos, ens podria sortir per menys de 70 euros. Tot un luxe quan es compara amb 300 euros per cada còpia de l'àlbum. D'acord, la qualitat no serà la mateixa, però la consciència em quedarà trenta vegades més tranquil·la.

La vaca (i la munyidora)

Dissabte em vaig despertar amb moltes ganes d'anar amb la família a trescar possibles llocs per a celebrar les meves noces, i també amb la idea d'anar a Nupcial 2010, on esperava trobar milions d'idees i consells per a poder planificar efectivament les meves noces. M'imaginava llistes interminables de recomanacions, ofertes i orientacions per al nostre dia, com també trucs i cares amables de gent que entendria la nostra situació d'enamorats que simplement s'ho volen passar d'allò més bé un dia concret.

El dia va anar molt bé: va fer un sol radiant, érem a prop de la mar amb la família, tothom estava a gust; i llavors quedàrem de trobar-nos a la fira. Per començar, només caldrà esmentar que se celebrava al Palma Arena, la catedral de la corrupció mallorquina, on els diners que podrien haver salvat paisatges i impartir justícia es van malbaratar per a l'enriquiment personal de prou polítics. Finalment, l'edifici que havia de ser velòdrom no fou res més que un pou sense fons, que no va rebre ni de lluny l'homologació que necessitava per tal que s'hi poguessin celebrar curses ciclistes. Amb tot, un disbarat que no vull explicar per no desbaratar l'equilibri d'aquest missatge. Supòs que això ja m'hauria d'haver donat una pista...

Arribàrem a una bona hora: just després de dinar, a les quatre, quan encara no hi havia prou gent, i es podia passejar. És llavors quan em va envair un sentiment de certesa que jo no pertanyia a aquell lloc. Sé que hi haurà molta gent que gaudirà d'anar a aquests indrets, i probablement jo també podria passar una bona estona si no fos jo la que ha de prendre decisions sobre el meu futur, i sobre com he d'administrar els meus diners. Tanmateix, resulta que era jo mateixa, de bracet del meu estimat, la que rebia la pluja interminable de fulletons i anuncis, amb ofertes que considerava veritables estafes.

Em va saber molt greu sentir-me com una vaca que pasturava, que rebia l'atac virtual o real de tots aquells que la volien munyir. No va ser una sensació gens agradable i, tot i que sé que molta gent viu de les noces d'altri, trob que almenys haguessin pogut dissimular una mica. És a dir, que hi deu haver noviis com nosaltres que es casen per amor, i no per haver de justificar res ni ostentar res davant ningú, sinó que genuïnament volen celebrar amb els qui estimen que ells s'estimen. Cal dir, però, que això no ho vaig sentir per cap cantó, sinó que tot em va semblar prefabricat, dissenyat per tal que tothom es decantés per les mateixes modes, es gastés quantitats ingents de diners en coses que no les valen, sense cap vergonya per la poca honradesa mostrada.

Conclusió: la novia compromesa va trobar que anar a aquesta fira no va esser una pèrdua de temps, atès que va aprendre moltes coses. Entre aquestes, que no es vol gastar 2.500 euros en un reportatge fotogràfic, perquè simplement creu que no ho val. Atenció, la novia compromesa no pretén desacreditar la bona feina que fan els diversos professionals, però una cosa és cobrar per la feina ben feta, i una de ben diferent és quadruplicar el preu d'una cosa, simplement perquè duu una etiqueta que diu "noces".

Crec que els casaments sostenibles s'allunyen d'aquest tipus d'oferta, i que en el món en què vivim, en què el capitalisme ha resultat demostrar uns valors poc allunyats de la sostenibilitat i l'amor per la terra i la cultura, necessita urgentment una oferta alternativa a aquestes màquines munyidores. I aquesta és la meva missió, la qual intentaré desenvolupar en els propers mesos.

Els vestits

Fa estona que tresc per Internet per veure quin tipus de vestit m'agradaria lluir el dia en què la majoria de flaixos es dispararan per a retratar la nostra cara de felicitat. Ara digueu-me irreverent, però veig poc probable que surti amb un vestit blanc, perquè crec que no s'adiu amb la meva personalitat. Per tant, les meves cerques s'han encaminat de cap allò que em donarà una alternativa.

Una d'aquestes alternatives la vaig trobar en aquesta botiga de vestits vintage. Anteriorment havia mirat quin tipus de vestits o teixits serien els més adequats per a vestir una novia amb curolles ecologistes i ètiques, i vaig trobar-ne la resposta lògica en una web de casaments ètics: és clar, reciclar un vestit de novia antic era la manera més sostenible de fer això. És possible que els patrons que s'empraven abans s'adiguin massa a una idea de moda que potser ha quedat obsoleta, però per això em vaig alegrar de trobar una botiga com l'esmentada, de nom The Vintage Wedding Dress Company, que ha anat més enllà i fa una tria de vestits antics, els neteja i restaura, i voilà, ja tenim abillament per a la novia. A més, m'he posat en contacte amb elles, i m'asseguren que els vestits (supòs que això no inclou el de la foto) mai no solen ser blancs. Això sí, em sembla que els preus són una mica esgarrifosos i, per tant, em caldrà mirar alternatives.

Invertir molts diners en el vestit de novia sempre m'ha semblat una mica innecessari. I tant, vols estar radiant, però sempre he intentat defugir d'aquests negocis que volen fer algunes empreses descaradament, sobretot si d'això depèn la felicitat de la gent, i em sembla que molts vestits que valen més de mil euros en realitat no ho poden justificar. Perquè jo en comprés un, en un món ideal, haurien de certificar que els materials són de comerç just, no s'hi han maltractat animals, i que ningú no va ser explotat en una fàbrica de la Xina per a confeccionar-lo. I crec que això no ho fan pas. A més, a mi m'agradaria poder gaudir d'una lluna de mel més completa en lloc d'allargar la cua del vestit. No se m'acudiria mai jutjar les dones que trien un vestit car, però crec que això mai no és necessari, quan saps del cert que la teva cara de felicitat serà tot el que necessitaràs per irradiar bellesa en un dia tan especial.

Doncs si parlam de pressupost, vos confessaré la millor alternativa que he trobat fins ara. Com és sabut per molta gent, els anglesos en saben prou, de muntar i desenvolupar programes d'ONGs -o charities, com en diuen ells, perquè en realitat no totes es desvinculen dels òrgans de govern. Una de les maneres com recapten diners és amb la venda d'articles de segona mà que han estat rebuts de gent que ja no els necessita. I aquí és on han fet una passa més enllà, perquè Oxfam ara té la seva pròpia botiga de vestits de novia, on hi ha vestits de segona mà o bé donacions directes de les empreses de vestits que donen prototips o bé vestits amb petites tares. Aquí podreu veure el vestit més garrit de tota la col·lecció que tenen avui (disculpau les molèsties si l'enllaç no funciona, perquè segurament voldrà dir que ja l'han venut). Si decidim de comprar un vestit d'aquests, a més, ens sobraran doblers per anar a veure la modista del barri i que l'ajusti a la nostra figura, de manera que farem dues bones accions d'un sol cop: donar suport a l'ONG i al comerç local.

Olis per a alimentar l'amor

Avui, mentre cercava informació sobre l'obra de teatre d'Henrik Ibsen La dama de la mar, l'obra que hi ha actualment al teatre més proper, he trobat aquesta pàgina que m'ha cridat l'atenció. Es tracta de La dama del mar olis naturals i ecològics. Tot i que jo sempre em referesc a la mar en femení, per raons òbvies, he trobat que la gamma de productes és molt completa, a més de tenir el certificat ecològic.

 M'ha agradat molt veure-hi elements com aquest oli de marduix, del qual explica que és relaxant. M'imagín que abans de les noces estaré feta un flam amb nervis, detalls que se m'han oblidat fins al darrer moment i altres qüestions que es deriven de la meva personalitat perfeccionista, de manera que no se m'acud cap altra idea millor que rebre un massatge relaxant amb un d'aquests olis de la mà del meu estimat, sobretot si som a prop d'una platja on puguem escoltar la remor de les ones per a una experiència encara més tranquil·litzant. Res d'olis de multinacionals que no ens garanteixen ni l'origen ni el tractament ètic de treballadors o proveïdors. Jo em qued amb una proposta com la d'aquesta dona, que em convenç molt més i que, a més, sé que ve de la meva terra, en lloc de boscos sobreexplotats de l'Àsia, on fan desaparèixer hàbitats naturals com el del tigre o l'orangutan.

Convidats i taules

Darrerament allò que m'ha cridat més l'atenció són les coses que puc fer jo mateixa, en bona companyia de petites fades de la família que es vulguin implicar en un horabaixa devora el foc, durant la tardor o l'hivern, amb begudes calentes, mentre somniam en l'estiu i tot allò que podrem fer quan faci més calor, els dies siguin més llargs i tinguem les noces ben a prop. Durant aquesta recerca, he descobert que els nord-americans són molt destres a l'hora de fer coses a mà, de crear peces úniques, i de defugir les creacions en massa. Una d'aquestes persones és Martha Stewart qui, malauradament, ha donat poques proves de moral i ètica, atès que fins i tot va passar cinc mesos a la presó. Ho sé: en realitat, no m'hauria d'aturar a veure la feina que fa gent que es mereix més aviat poc del meu respecte; tanmateix, i per defugir el meu dogmatisme, convindré a reconèixer les grans idees que proposa Martha Stewart Weddings, un web interminable amb idees per a crear les celebracions més personals.

La pàgina ofereix un gran nombre de documents imprimibles, des d'un fons per a decorar les fotos dels convidats, fins a banderoles per a indicar en quin moment de les noces ens trobam -ja sigui el ball, el pastís o algun altre instant destacat. Això em sembla molt generós, perquè estan fets amb molt bon gust i que pot fer que, amb manualitats, el nostre esdeveniment sigui ben reeixit. A més d'això, dóna instruccions passa per passa per a poder crear decoracions amb paper o amb elements que tenim per casa, just posant allò que necessitam sense recórrer a grans despeses.

Com ja sabeu, estimats lectors, les meves noces se celebraran arran de la mar, perquè així ho volem i ho sentim. I quina millor manera de guiar els nostres convidats cap a les seves taules que amb una creació com la que tenim a la foto.

Podeu trobar-ne les instruccions aquí.

Amb un suro podem crear una petita escaleta, que cobrirem amb paper en forma d'ones; ja us puc avançar que el meu serà amb tonalitats blavoses, tot i que trob que el de la foto és ben divertit. Després només caldrà trobar paper amb impressions maques i fer-li la forma de banderoles, que després enganxarem sobre un escuradents o un pal per a kebabs. Llavors només haurem de posar el nom de la persona a una banda, i el número de taula a l'altra. Sobre el protocol de les taules, he llegit que és només en algunes noces més aviat formals que els convidats tenen un lloc fix assignat; en els altres casos, se'ls assigna una taula, i hom s'hi asseu com troba. Personalment crec que és més divertit així. Una altra cosa que tendré en compte, a més, serà de fer les postres d'aixecats, per tal que tothom tengui l'oportunitat de conèixer-se més tranquil·lament després de la vianda.

Recordatoris solidaris

Ahir fullejava (electrònicament) alguns blogs per a trobar idees maques sobre com fer el patró per a les meves noces, que siguin úniques i que s'adiguin a la nostra personalitat. Hi ha prou blogs que parlen de les maneres com podem fer que aquest esdeveniment sigui solidari i sostenible, com per exemple, limitar el nombre de convidats per tal de reduir l'impacte d'impressions d'invitacions en paper i benzina en els desplaçaments -per a mi, però, el que em sembla més adient és reduir el nombre de convidats per evitar la tudadissa de menjar i recursos en general.

Targes que s'inclouen en la
comanda de recordatoris solidaris.

Entre tot aquest mar d'idees, que certament prendré en consideració, em vaig creuar amb una que em va fascinar: es tracta de donar regals solidaris com a recordatori del teu casament; és a dir, en lloc de la típica figureta de porcellana o decoracions que sembla que només existeixin per a agafar pols. Hi he estat pensant tot el dia, i ara he trobat que la web d'Oxfam fa quelcom que s'adiu al concepte. Això sí, he hagut de trescar la web d'Oxfam britànica, perquè la d'Intermón Oxfam no m'ha convençut gaire.

En realitat m'ha convençut més la britànica perquè, en pagar 106 lliures esterlines, et diuen en què es gasten els diners detalladament i, a més, inclouen 50 targes com les que teniu a l'esquerra per tal que hi puguis posar els noms dels convidats a la taula, o per al que vulguis. Em sembla ideal, i una manera de tenir la certesa que la procedència de les targes és d'una font fiable.

D'altra banda, atès que la nostra celebració serà a Mallorca, i que és una illa completament espoliada, se m'acud que seria una bona manera de compensar l'impacte ecològic que tendrà la nostra boda si recordam la gran feina que sempre ha fet el GOB (Grup d'Ornitologia Balear). Encara avui dia podem trobar raconets absolutament màgics a l'illa, trobar espècies endèmiques i gaudir d'una fauna variada que, tot i que ha perdut alguns hàbitats, compta amb el suport de la gent extraordinària que té el GOB. Tenen tot el meu respecte, i sense ells la fesomia de Mallorca seria molt diferent.

Estic segura que qualsevol ONG estarà encantada de rebre peticions com aquesta, i consider que qualsevol excusa és bona per recordar-se de la gent que necessita un cop de mà. Bé, i si no és gent, que siguin els animals d'aquest planeta, que de cada vegada es veuen més assetjats pel comportament humà. Tant de bo que de cada vegada més aquesta iniciativa s'estengués!

Centre de taula

Doncs sí, una petita incursió en el món de les despeses nupcials m'ha fet plantejar-me quines coses puc fer jo mateixa, en lloc de comanar-les a diferents empreses. Com he esmentat en algun racó d'aquest blog, sóc una persona prou artística, i les coses fetes a mà se'm donen prou bé. A més, passar l'estona creant peces, mentre mires una pel·lícula o escoltes música, sobretot si és en bona companyia, és un plaer indiscutible. Per això ja he avisat ma germana de la necessitat d'anar per feina. Des de petites, sempre ens tenyíem els cabells, o ens pentinàvem, o fèiem manualitats, de manera que tenc plena confiança que ens en sortirem.

Podeu trobar-ne la font d'informació aquí

Per exemple, he vist aquests centres de taula que m'han fet molta il·lusió: semblen senzills i poden portar molts bon moments familiars. Més que res perquè pot implicar una recol·lecció de copinyes en companyia de germans, nebots, amics i altes herbes. Imagín la il·lusió que em faria passar un dia primaveral a la platja, cercant aquestes peces marines, amb l'excusa del centre de taula.

També he mirat proveïdors a Internet, i n'hi ha que tenen copinyes grans, com a la foto, que també serien necessàries per a crear un efecte similar. Fins i tot se m'ha acudit que es podria posar arena sobre la taula, per a completar l'estil. Això sí, crec que no seria una bona idea posar-ne a la taula dels infants! Si heu de comprar petxines, mirau que no siguin d'espècies en vies d'extinció, i que siguin d'un proveïdor ètic. N'hi ha que vénen de països que no tenen unes directrius clares en el tema i això podria posar en perill algunes espècies. I no cal ni dir que els coralls són animals, fet pel qual mai de la vida se m'acudiria emprar-los com a decoració.

Em sap greu que això de casar-te sigui un negoci tan descarat, perquè allò que pretens és passar un dia deliciós amb els teus amics i família, sense que ningú t'intenti estafar -i crec que això ja no és possible. Ja que parlam d'això, us explicaré l'anècdota del dia d'ahir. A un dels hotels on havíem demanat preus orientatius per a una celebració a l'estiu, ens varen donar una llista de menús i opcions que ens va semblar del tot raonable. Comptàvem que les noces ens sortirien per menys de 120 per cap, fet que ens permetria gastar en d'altres detalls. Doncs ara resulta que, com que es tracta d'unes noces, ens han passat un altre llistat on les coses valen gairebé el doble! Veis la subtilesa? Si és una celebració, és un preu; si són unes noces, per art de màgia els preus pugen exponencialment! No cal ni dir que, si mantenen aquests preus, cercarem altres llocs. Per a nosaltres allò important no són els diners, sinó el negoci que en fan d'un esdeveniment tan important en la vida de dues persones. Em sembla immoral cobrar o pagar aquestes quantitats de diners, quan la matèria primera no és ni de bon tros tan cara, quan el servei segurament segueix explotat, mentre algú al capdamunt de la cadena s'enriqueix a costa de la nostra ètica. Decididament, volem que la celebració del nostre amor dugui la nostra empremta i, apoquinar diners a tort i a dret no és la manera com m'agrada fer les coses.

La calculaboda

Quin maldecap, començar a plantejar-te quants diners et costarà celebrar les teves noces! Benauradament, però, he trobat la calculaboda, una eina que em farà molt bon servei en aquests estadis prematurs d'organització. L'he trobada en anglès inicialment, però per fortuna també l'he trobada a nuvisweb en versió catalana. Per exemple, gràcies a aquesta pàgina he descobert què són les participacions -de veres que no en sabia res!- i d'altres qüestions com quins són els preus que solen demanar per a banquets i altres elements nupcials. Com m'advertí ma germana, això és tot un negoci! I jo no vull deixar-m'hi la pell!

He de dir que nuvisweb és de les poques, gairebé inexistents, pàgines en català que es dediquen a la temàtica nupcial -i la interfície no és ben bé ideal, tot i que tenen un ampli ventall de suggeriments i consells. Per això vaig decidir de començar aquest blog, i fer una passa més enllà, en la direcció de la sostenibilitat i respecte, perquè d'això sí que no he trobat res. Tant de bo que, poc a poc, tots facem les coses en sintonia amb la natura. De tota manera, a la seva pàgina us ofereixen aquesta revista en format digital, que és millor que aquestes que s'acumulen a casa i que finalment acaben al contenidor (de paper).

Les invitacions

Fa un temps, relativament poc, vaig descobrir una pàgina que és la responsable que m'hagi passat hores davant l'ordinador. Es tracta d'Etsy, que ha esdevingut un dels meus passatemps preferits. Funciona com un mercat per a artistes i artesans que creen peces diverses i que, gràcies al caràcter internacional d'Internet, poden vendre els seus productes arreu, sense haver de comptar amb intermediaris. De moment, veig que la majoria són artistes nord-americans que, val a dir-ho, ens duen prou avantatge amb això d'Internet, però esper que d'altres artistes s'hi uneixin gradualment. Ja hi he comprat alguns productes, com aquest pòster per a l'habitació que em va robar el cor, entre d'altres belleses.

Doncs bé, a l'hora de triar complements originals i únics per a les noces, estic pensant comprar amb alguns productes que s'hi poden trobar. Moltes vegades tendran coses que són "upcycled" (el Termcat encara no recull aquesta paraula), és a dir, que no són reciclades, ni reutilitzades, sinó que s'ha salvat el material del rebuig i se n'ha fet un producte. D'altres són coses fetes amb materials sostenibles, de comerç just. I d'altres, allò més just és que un artesà pugui treure al mercat les seves creacions originals, que no estan pendents de modes ni de tendències.

Vos recoman la pàgina, però no em faig responsable de la quantitat de temps que tudareu, mirant embadalits a la pantalla tot un seguit de coses maquíssimes!

I, tornant al punt de partida, avui mirava quin tipus d'invitacions m'agradaria enviar als convidats: encara trob molt romàntic això de rebre cartes i voldria que els amics i familiars tenguin una sorpresa gratificant en obrir el sobre, i hi trobin quelcom original que també reflecteixi l'ambient que volem conferir a les noces, com també la nostra personalitat. N'he estat mirant un parell (a partir d'ara ja no distingiré entre mallorquí o estricte, sinó que sempre serà mallorquí), i aquesta m'ha agradat ben molt.

Podreu trobar aquesta i d'altres curiositats a etsy.com

Em plau, també, veure que pots pagar el disseny en format digital d'allò que després pots dur a la teva impremta de confiança, la qual potser et farà un preu més econòmic que no si haguessis de rebre el feix d'invitacions des de Califòrnia. Això sí, mirau que el paper tingui aquest logo, que voldrà dir que ve de boscos sostenibles, o bé que sigui reciclat!

Els vins de la terra (1)

Encara no hem decidit on farem el convit, però una cosa que tenim ben clara és que volem que en el menú hi hagi productes locals i, si és possible, orgànics. I, per descomptat, això també inclou els vins.

El conreu orgànic -o biològic- es troba en procés de creixement, cosa que és una bona notícia. A Mallorca s'han estès els negocis de capses de fruita i verdura, les que cada setmana et porten a casa allò que han collit, de temporada i ben fresc, i això pot ser una bon passa vers la formació de cooperatives on la producció sigui local i sostenible, en lloc de pertànyer a grans empreses que empren llavors modificades genèticament, amb pesticides i altres embelliments que només empobreixen el producte i la terra. També hi han començat empreses ben interessants, com és Son Gener, amb un restaurant orgànic -en queda pendent la visita!

En la nostra recerca de vins bons, un bon dia de juliol ens vàrem trobar amb un celler del tot inesperat: es tracta de Galmés i Ribot. És un dels nostres passatemps favorits quan som a Mallorca: ens encanta fer quilòmetres a la recerca de productes de qualitat, els quals no han estat malmesos per la producció en massa, i aquesta vegada ens llançàvem a l'aventura de trobar vins nous per emportar-nos-los a casa. L'únic que en sabíem, de Galmés i Ribot, era el poc que posava l'etiqueta de la botella que compràrem un dia al supermercat;  deia que venia de les Rotes dels Cavallers, ens va semblar un nom ben engrescador i en compràrem una botella, la qual gaudírem una nit d'estiu sota els estels. D'això havien passat un parell (estricte) d'anys i encara no n'havíem oblidat el nom. De manera que vaig obrir el meu gran amic Google i vaig cercar on era. Vaig trobar que la pàgina tenia un disseny molt primmirat, cosa que em va entrar per l'ull dret. Vaig culejar una mica fins que vaig trobar que la vinya era a Santa Margalida, de manera que vaig agafar el telèfon, disposada a demanar si els podíem anar a visitar.

Després de parlar breument, arribàrem a l'acord que ens hi veuríem abans de la una del migdia, de manera que agafàrem el cotxe i carreteres secundàries, gaudint del paisatge fins a arribar a les Rotes dels Cavallers de Santa Margalida. Esperàvem trobar-hi una botiga, amb tot de marxandatge, però ens trobàrem una casa ben maca dins la vinya, i una senyora molt amable que ens va dir que ara sortiria qualcú. Tot molt casolà i familiar, gens pretensiós. Ens va atendre l'enòleg del lloc, un jove amb molta traça per al vi, però poca per a la venda -a mi em passa el mateix-, que ens va explicar els detalls més curiosos de cada botella. Quan ja en teníem un parell (mallorquí) de seleccionades, entrà el que jo descriuria com una fada de les vinyes: una jove encantadora que es va interessar per nosaltres, i que ens va dir que estava contenta que els haguéssim anat a veure. Ens vàrem posar a parlar còmodament, com si ja haguéssim coincidit altres vegades; xerràrem sobre l'amor a la terra, a les nostres coses, i per la feina ben feta, de viatges i de llocs llunyans. Allò que havia de ser una visita de 20 minuts va esdevenir una troballa extraordinària, on el vi fou el centre de tot, però on tota la resta tenia un protagonisme palpable. Ens féu una visita de les vinyes, el celler, tastàrem vins i compartírem l'amor a la terra i a les vides que l'habiten; parlàrem també del producte orgànic que introdueixen des de l'any passat i sobre com això reflecteix la seva dedicació. També em va presentar sa mare, una dona extraordinària amb un amor incontenible vers la natura present en totes les coses. I m'explicaren una història que em va agradar molt de sentir: que el nom de l'empresa porta els cognoms dels fundadors, però que Galmés, el de la mare, va al davant perquè ella fou qui més esforç econòmic hi posà, i qui més cregué en el producte des del principi.

Tant de bo que hi hagués més gent així al món, i que allò que menjam o bevem reflectís dedicació per la feina ben feta. Tanmateix, el fet que existeixin i que, de tant en tant, en trobis, fa que aquests petits moments semblin màgics, plens d'encant. Els vins d'aquest celler ja no han faltat mai al meu rebost, i voldria que hi fossin en un dia tan especial com el dia del meu casament.

On puc celebrar el meu casament?

Des d'un bon principi, ambdós hem decidit que voldríem celebrar la nostra festa a prop de la mar, atès que és un element de la nostra vida indispensable: ens agrada esser-hi a prop, passar-hi els estius, fotografiar-la, nedar-hi. És omnipresent a la meva vida i en els records que la farceixen, i de cada vegada més ho és a la del meu company. Això sense esmentar-ne la bellesa, i la necessitat que els humans tenim d'una mar neta i sana, per tal que el món segueixi essent un lloc bell i equilibrat.

En el darrer post, esmentava el meu hotel favorit, Aimia, perquè és estil d'hotel que, a Mallorca, no es pot comparar. El seu concepte de modernitat rau en l'elaboració d'un producte típicament mallorquí que incorpora innovacions vingudes de fora. La seva cuina compta amb els productes locals frescs, com també vins de la terra i receptes modernitzades. El servei és extraordinari, amb un detallisme similar al meu -que és dir molt!-, una consciència per la natura i per les coses ben fetes. I allò que em va acabar de guanyar el cor fou que la primera llengua que empren als escrits de l'hotel és el català; per a mi és bàsic que no em facin sentir aliena a la mateixa terra que em va veure néixer i, per tant, la meva aposta serà per a aquells llocs que emprin la meva llengua. Al cap i a la fi, jo sóc la clienta que es deixarà un bon feix de diners al seu establiment, i com a tal, esper rebre un tracte respectuós en la llengua cooficial. És molt demanar? Sembla que a segons quins establiments sí que ho és i, per tant, aquests no seran a la meva llista preferent. Malauradament, tots els catalanoparlants hem tingut aquest tipus d'encontres indesitjables en el món de l'hostaleria, en què sembla que ningú té interès de dir als cambrers què és un cafè amb llet o el significat de sucre; la darrera vegada que vaig tenir un problema d'aquestes característiques fou, casualment, en unes noces en el cor de Mallorca, on el 90% de la població parla català. Si jo fos la gerent d'un d'aquests llocs, faria que els meus cambrers sabessin les paraules que necessitaran a la seva feina; com pot ser que això ens passi encara en aquestes altures? Ningú no demana que tenguin el nivell C de català, sinó tan sols una mica de respecte vers els clients que tenen -perquè llavors venen alemanys i anglesos, i el món es desfà als seus peus. He de dir, però, que també he tingut sorpreses molt gratificants que m'han fet gairebé aixecar-me de la cadira i donar besades indiscriminades a alguns cambrers. Record especialment un cambrer equatorià que parlava de meravella; tant, que vaig dir-li, mentre ell es posava vermell com una tomàtiga, que parlava un català excel·lent. Encara ho record com un moment ben tendre, d'humilitat i respecte per la gent que arriba i que estima això que és nostre, de tots, tant com els que ja hi érem. M'omple el cor d'alegria.

La veritat és que m'encantaria poder celebrar el convit a Aimia, però resulta que no és gaire a prop de la mar, i aquesta vegada els sentiments que em desperta la mar poden més que la resta. Tant de bo que existeixi aquest lloc on no em tracten amb menys respecte per parlar la meva llengua a la meva terra, que tenguin cura del medi ambient i respecte cap a la cultura local, com també que apostin per productes orgànics i sostenibles.

Expressar l'amor

Hi ha persones per a les quals expressar els sentiments és molt fàcil, molt més que conduir, posem per cas, o que fer operacions matemàtiques. D'altra banda, hi ha molta gent que, per raons culturals o personals, troben que es traven i que comunicar els sentiments, tot i que siguin reals i tangibles, és cosa molt complicada. Per això sempre ho he trobat molt útil quan, a noces i altres esdeveniments, les coses es diuen amb poemes. I no qualsevol cosa mal escrita damunt un paper, sinó expressions poètiques que grans escriptors de la nostra literatura han posat al nostre abast, com a hereus del bagatge cultural.

Conec dues bases de dades que ens poden fer molt de servei a l'hora de triar poemes que ens ajudin a expressar-nos. La primera es va dissenyar com un portal per a la diada de Sant Jordi, a través del qual es podien enviar poemes, amb el títol Estima en català. Vaig trobar que això em serviria molt per al regal que havia pensat per a una amiga meva: en lloc de regalar-li coses que jo considerava inservibles, vaig decidir que li regalaria una nit al meu hotel favorit del Port de Sóller, Aimia, i que li faria un àlbum de fotos de la boda -em vaig passar totes les noces perseguint-la a ella i al seu marit, però va valer molt la pena- amb poemes intercalats, que treuria d'aquesta selecció que amablement havia posat en línia l'Associació Cultural l'Ateneu. Per tant, després de les noces, vaig disposar-me a mirar els poemes quan, inesperadament, em vaig trobar que la pàgina no existia. Gràcies a un cosí molt destre amb la informàtica me'n vaig sortir, vaig poder tornar a veure els poemes, i en vaig seleccionar un parell (mallorquí) per escriure delicadament a l'àlbum. Uns mesos després, la meva amiga em va venir a veure a casa, atès que no vivim a la mateixa ciutat, i el darrer dia, quan ja ens acomiadàvem, el meu company i jo treguérem l'àlbum enllestit d'un calaix, mentre als ulls de la meva amiga només hi havia espires d'il·lusió. Quan va veure el regal, va exclamar inequívocament que aquell era el millor regal de tots; en realitat, li havia fet amb tot el cor, i crec que amb això hom mai no pot errar.

Però ja n'hi ha prou de digressions. A més de la pàgina esmentada, n'hi ha una altra que també em fa molt de servei en general, i que conté el que podria ser el poema musicat més encantador del món: A Mallorca, durant la Guerra Civil. La veu de na Maria del Mar Bonet li confereix un optimisme que no sé si existiria en el to melangiós de l'original, però que li aporten un significat meravellós, agredolç. Es tracta de la pàgina creada per diversos organismes culturals catalans, anomenada Música de poetes, que no només tracta poemes de temàtica amorosa, sinó que n'amplia la llista. Del tot recomanable.

Començam el blog

En aquest blog publicaré pensaments, idees i frustracions diverses que es vagin succeint al llarg de l'èpic viatge que s'esdevé entre el moment en què dues persones que s'estimen decideixen fer una passa més enllà i es prometen, fins al dia del gran esdeveniment.

Tractaré temes ètics, tant pel que fa a la utilització de materials i decoracions ecològiques, com també tria de llocs i proveïdors que s'adiguin als gustos de la ment conscienciada amb el món, la cultura i la natura.

Desitjau-me sort!