dijous, 18 de novembre del 2010

La vaca (i la munyidora)

Dissabte em vaig despertar amb moltes ganes d'anar amb la família a trescar possibles llocs per a celebrar les meves noces, i també amb la idea d'anar a Nupcial 2010, on esperava trobar milions d'idees i consells per a poder planificar efectivament les meves noces. M'imaginava llistes interminables de recomanacions, ofertes i orientacions per al nostre dia, com també trucs i cares amables de gent que entendria la nostra situació d'enamorats que simplement s'ho volen passar d'allò més bé un dia concret.

El dia va anar molt bé: va fer un sol radiant, érem a prop de la mar amb la família, tothom estava a gust; i llavors quedàrem de trobar-nos a la fira. Per començar, només caldrà esmentar que se celebrava al Palma Arena, la catedral de la corrupció mallorquina, on els diners que podrien haver salvat paisatges i impartir justícia es van malbaratar per a l'enriquiment personal de prou polítics. Finalment, l'edifici que havia de ser velòdrom no fou res més que un pou sense fons, que no va rebre ni de lluny l'homologació que necessitava per tal que s'hi poguessin celebrar curses ciclistes. Amb tot, un disbarat que no vull explicar per no desbaratar l'equilibri d'aquest missatge. Supòs que això ja m'hauria d'haver donat una pista...

Arribàrem a una bona hora: just després de dinar, a les quatre, quan encara no hi havia prou gent, i es podia passejar. És llavors quan em va envair un sentiment de certesa que jo no pertanyia a aquell lloc. Sé que hi haurà molta gent que gaudirà d'anar a aquests indrets, i probablement jo també podria passar una bona estona si no fos jo la que ha de prendre decisions sobre el meu futur, i sobre com he d'administrar els meus diners. Tanmateix, resulta que era jo mateixa, de bracet del meu estimat, la que rebia la pluja interminable de fulletons i anuncis, amb ofertes que considerava veritables estafes.

Em va saber molt greu sentir-me com una vaca que pasturava, que rebia l'atac virtual o real de tots aquells que la volien munyir. No va ser una sensació gens agradable i, tot i que sé que molta gent viu de les noces d'altri, trob que almenys haguessin pogut dissimular una mica. És a dir, que hi deu haver noviis com nosaltres que es casen per amor, i no per haver de justificar res ni ostentar res davant ningú, sinó que genuïnament volen celebrar amb els qui estimen que ells s'estimen. Cal dir, però, que això no ho vaig sentir per cap cantó, sinó que tot em va semblar prefabricat, dissenyat per tal que tothom es decantés per les mateixes modes, es gastés quantitats ingents de diners en coses que no les valen, sense cap vergonya per la poca honradesa mostrada.

Conclusió: la novia compromesa va trobar que anar a aquesta fira no va esser una pèrdua de temps, atès que va aprendre moltes coses. Entre aquestes, que no es vol gastar 2.500 euros en un reportatge fotogràfic, perquè simplement creu que no ho val. Atenció, la novia compromesa no pretén desacreditar la bona feina que fan els diversos professionals, però una cosa és cobrar per la feina ben feta, i una de ben diferent és quadruplicar el preu d'una cosa, simplement perquè duu una etiqueta que diu "noces".

Crec que els casaments sostenibles s'allunyen d'aquest tipus d'oferta, i que en el món en què vivim, en què el capitalisme ha resultat demostrar uns valors poc allunyats de la sostenibilitat i l'amor per la terra i la cultura, necessita urgentment una oferta alternativa a aquestes màquines munyidores. I aquesta és la meva missió, la qual intentaré desenvolupar en els propers mesos.