Fotos de noces que m'agraden

Darrerament he mirat molts fulletons i pàgines web on s'anunciaven fotògrafs de noces. La paraula més comuna entre aquestes és fotoperiodisme, en què el fotògraf es dedica a fer fotos espontàniament durant l'esdeveniment, en lloc d'agafar tota la família i posar en ordre d'importància, proximitat o amistat. Certament veig molts avantatges en aquest tipus de reportatge fotogràfic, tot i que també deu estar bé tenir imatges amb posats amb els convidats.

Allò que cercava, en realitat, era quin tipus de foto m'agradaria. A l'hora de triar estil per a les fotos, m'he capbussat sense escafandre en el meravellós i creatiu món d'Etsy Weddings, on hi ha tot de reportatges de "real weddings", com en diuen ells, on gent de carn i os t'explica com han muntat el seu casament, sovint amb elements fets a mà -el qual és, precisament, el tema que ens ocupa. Per als qui teniu l'anglès en bona forma, vos recoman que hi faceu un cop d'ull, atès que és una bona font d'inspiració. Hi podeu trobar decoracions diverses, què era el més important per a la parella i en què varen basar la imatgeria de les noces.

A continuació, però, vos deix un parell de fotografies que tenen aquesta espècie de look vintage que voldria aplicar al nostre reportatge. La veritat és que llegir les històries personals d'aquestes parelles són la mar d'entretingudes, i ho diu una persona que té poc esperit xafarder.

(per cert, jo tenc aquestes sabates!)

Llibre de convidats

No sé fins a quin punt els llibres de convidats -o "guestbooks"- són una cosa corrent en el nostre context. Tanmateix, em sembla una idea ben maca, aquesta d'anar compilant desitjos i comentaris dels convidats que han vingut a la teva festa, i tenir-los en un lloc especial.

L'altre dia la meva gran amiga em va demanar què em semblava que em donés un llibre de convidats, i si creia que era una bona idea. A més de la telepatia que compartim, allò que em segueix entusiasmant és la implicació dels amics; ja n'hi ha que s'han oferit per decorar, organitzar i muntar, i tot això és molt més ben rebut que no caramulls de regals. Com que ja havia pensat que un llibre de convidats seria molt bona idea, i un record del dia, li vaig contestar que m'encantaria que em regalés un llibre de convidats si n'havia vist cap que li fes el pes. Si no, li vaig demanar si li agradaria ajudar-me a fer-ne un dels que hi havia suggerits i fotografiats a ca na Martha Stewart (de nou, em sap greu posar com a recomanació una persona amb poca ètica, però la seva destresa amb les manualitats és envejable!).

La seva resposta va ser positiva, cosa que em fa del tot feliç. De moment, allò que he trobat que és ben útil són unes petites gafes daurades que s'empren normalment per a penjar-ne fotos o targes de felicitació. Allò que nosaltres farem, doncs, serà trobar-ne una utilitat diferent, seguint un estil similar al de les fotos. La primera foto, a dalt, té papers o targes de colors similars però dissenys diferents, a més d'incorporar llapis de colors i una peixera per a posar-hi les targes signades. A la foto inferior hi ha quelcom que s'assimila a l'estil que tenia pensat per a emprar les gafes. Segur que ens en sortirem!

Paraula del dia: camí de taula

D'això se'n diu camí de taula.

Avui, mentre parlava amb la meva germana sobre si em podria ajudar a fer "table runners", m'he adonat que no sabia com dir aquesta paraula en català. I, és clar, el Termcat m'ha resolt l'enigma; en català se'n diuen camins de taula.

Necessitàvem el mot en la nostra conversa perquè l'altre dia, mentre era en una botiga de teles a Escòcia, se'm va encendre la llumeta: seria molt bona idea que cada taula tingués un camí de taula diferent que donés una mica de vida al blanc celestial de les tovalles. Podríem triar teles diferents, dins del color turquesa, blau o verd, i que cada taula tingués una personalitat diferent. A més, això ens donaria la possibilitat de fer torcaboquers per a complementar la decoració.

Com a idees de roba que voldria emprar hi ha les tradicionals de piquets, retxetes i quadradets, però també les de dissenyadores de roba que darrerament m'han agradat molt. Afortunadament, a Palma he vist que venen roba de la primera dissenyadora que m'agrada moltíssim. Es tracta d'Amy Butler, qui fa dissenys encantadors i amb inspiracions retro, amb els colors que ens interessen -de fet, tenc un bagul tapissat amb una de les seves teles que va quedar la mar de bé. Per a aquesta ocasió, m'inclinaria a triar teles més aviat discretes, tot i que, si en trobés cap d'especialment divertida, l'empraria per a la taula dels amics més simpàtics.

Aquesta mostra d'aquí l'esquerra és de les teles més simples que fa; tanmateix, en podeu trobar de ben estridents!

Una altra dissenyadora que em sol agradar és Cath Kidston, com també teles que tenen a Laura Ashley. Una cosa que és clara, tanmateix, és que allò que més m'agradarà serà anar de botiga en botiga amb gent estimada, triar les teles adequades, i passar-nos l'horabaixa fent manualitats!

Manualitats fetes amb el cor

Avui, en els missatges que diàriament reb d'Etsy, he vist aquest tipus de garlanda, la qual m'ha encantat. Se m'ha acudit que, la propera vegada que vagi a mercats o llibreries de segona mà, miraré si tenen mapes dels indrets que el meu estimat i jo hem visitat.

Sempre he pensat que espanyar llibres per a qualsevol finalitat és una mala idea -els llibres són per a llegir-los, i m'enfurisma agafar un llibre de la biblioteca on la gent no ha tingut la cortesia d'esborrar allò que hi han pintat, com fragments subratllats.

Tanmateix, crec que els mapes pertanyen a una altra categoria, atès que en podem trobar que siguin mapes de carreteres, o coses no gaire elaborades, que siguin d'edicions barates i que no haguessin estat dissenyats per a la posteritat. D'aquesta manera, podrem fer aquests corets fàcilment amb corda de pita i grapes. D'altra banda, aquest disseny també seria molt maco amb partitures, o papers de colors.

Quines ganes que tenc de posar-me a preparar totes aquestes decoracions. L'únic problema serà trobar lloc a casa per a guardar-ho tot!

Els noviïs catalanoparlants no es volen casar

O almenys això és el que podríem pensar quan feim un cop d'ull a les ofertes que hi ha avui dia pel que fa al negoci de les noces, com veurem tot seguit.

Com ja vaig comentar, la visita a la fira nupcial va ser una gran frustració; la catarsi va arribar quan, l'altre dia a Barcelona, en parlava amb una amiga amb molt bon criteri estètic, la qual treballa en el món de la publicitat. Em va tractar de boja per ficar-me en aquest tipus de fires, que estan dissenyades per a moltes coses però sobretot per a mostrar idees a la gent que es vol casar però que no sap com seguir les modes. El seu parlament implicava que una persona com jo, que sap què li agrada i què no, només trobaria frustracions en indrets que són per a gent que no té un criteri clar i "que no sap què els agrada". Em va tranquil·litzar, la veritat.

Un parell de setmanes després de la visita, em vaig trobar amb cor d'obrir la bossa de propaganda amb què havia sortit escopetejada de la fira: va ser una escena prou divertida, atès que em va venir a veure una amiga que també es casa l'any que ve, la qual em va donar prou força com per encarar-me a aqueixa munió d'ofertes aparents. La conclusió no es va fer esperar: la ferum de negoci sagnant era evident, com també les ofertes d'articles totalment prescindibles.

L'element que ho lligava tot era, malauradament, un que em fa més mal que cap altre: l'absència del català a tota la propaganda era palpable, fins i tot per part d'aquelles empreses que tenen llinatges catalans o treballadors catalanoparlants (els quals havia conegut). Val a dir que n'hi havia, tanmateix, i precisament record que, en una taula on hi havia tot de targes de floristeries, havia agafat, juntament amb el meu estimat, només les que empraven el català, mentre que vaig deixar fer les monolingües en castellà.

No és simplement una qüestió de conscienciació, ni de compromís amb la llengua, que l'és, sinó molt més simple que tot això: la meva llengua materna, la qual utilitz amb ma família i amics, no té perquè ser arraconada quan som nosaltres els qui feim una despesa important en un territori on és oficial. Els catalanoparlants esperam, com qualsevol altre client, un tracte respectuós, i quina manera més lletja de tractar amb clients catalanoparlants que esperar que siguin ells els qui s'adaptin a l'empresa que oferta el servei a casa seva. Que no n'han sentit a parlar, de la competència? Aquesta actitud em sembla molt poc competent, i em serveix d'avís al producte que m'ofereixen: aquesta empresa no està disposada a adaptar-se al client i, per tant, no seré jo qui els contracti.

L'exemple més il·lustratiu el vaig trobar de la mà de la revista de tubodaenmallorca "la revista sobre tu boda y otros eventos y celebraciones", dirigida per Mónica Isern. Per començar això, més que una revista, és una col·lecció de propaganda dels llocs que hauran fet una despesa important per aconseguir una edició tan luxosa (de veres, l'edició és esplèndida). Tot el que podem trobar és una llista, ben maquetada, de llocs i complements que necessitaràs, suposadament, el dia de les teves noces. D'acord, és prou útil si no tens gaires idees, però la manca d'opcions (tot és un enfilall amb una estètica clavada, gens original), de preus i de consells la fa totalment erma per a mi. D'altra banda, obvia completament l'idioma de la majoria de mallorquins, que és el català, de manera que la seva edició privilegia els clients castellanoparlants, seguits dels angloparlants i els  germanoparlants, mentre que no hi ha cap menció dels catalanoparlants. I se suposa que va dirigit a nosaltres? Potser sóc jo la que va embullada, i resulta que en realitat vol evitar que els mallorquins consumim els productes que hi ha anunciats...

Quan veig una revista, allò que voldré és que tingui tot de consells, maneres d'estalviar diners, com entretenir la família mentre ens fan les fotos i quines idees són bones per a tenir tothom content. Per començar, i perquè ningú pugui dir que ni jo mateixa ho sé, en les meves noces voldré que tothom s'hi impliqui, distreuré la família amb jocs per tal que puguin parlar i conèixer-se en un ambient relaxat, intentaré que els més artístics ens llegeixin poemes, cantin, ballin, facin espectacles i que els més petits, si volen, vinguin disfressats de peixos o pops. Però, per sobre de totes les coses, quan vegi una revista voldré que m'entengui com a client, i no que em prengui el pèl amb tot de recomanacions que són en realitat anuncis d'empreses.

Per exemple, el blog de Casar-se als 30 és del tot recomanable en aquest sentit: una al·lota que ha compilat informació diversa i ben útil, des de targes de franc fins a comentaris de casaments "pijos", com en diu ella. Una mostra més que no estic sola en això de voler que el meu esdeveniment es diferenciï de la resta, i que sigui una cosa que surti del cor, tant pel que fa a estètica com a llengua. Una de les darreres coses que va posar va ser un enllaç on s'explicava com fer aquestes bolles de llana; en lloc de posar-vos l'enllaç, esper que passeu pel seu blog i hi faceu un cop d'ull!

El meu estimat m'ha donat un anell

Doncs sí, en aquest petit lapse de temps en què no he posat gaires missatges diré que una de les coses més importants que ha passat és que el meu estimat m'ha fet una declaració d'amor i m'ha regalat un anell de compromís. I, per no desequilibrar la balança de l'equitat dels sexes, jo també li he fet un regal i li he fet una promesa. En lloc de triar el típic rellotge vaig triar uns quadres, un dels quals és d'una artista que escriu poemes i en fa una pintura, tot en un estil entre naïf i escandinau, ben agradós. Des del principi m'havia plantejat si jo realment era una d'aquestes dones que necessita un anell, que necessita de la tradició, i vaig arribar a la conclusió que l'anell seria una bona manera de recordar-se d'un compromís d'amor, al qual accedeixes mitjançant les noces -potser tot una mica quirúrgic, ara que ho he desglossat! Com bé suggereix Megan O'Rourke en el seu article sobre anells de compromís, aquest es podria interpretar com quelcom del tot masclista, atès que la dona no sol donar res a l'home, i és un indicador visible per a tothom que aquesta dona ja està agafada; mentrestant, l'home no duu cap penyora visible fins al dia de les noces que el pugui distingir com a "no disponible", fet que ella considera prou masclista. Tot i que si es mira així no puc sinó estar d'acord amb ella, crec important el significat que nosaltres hi puguem aportar, sobretot si ens decantam per no seguir les modes, que sí algunes tradicions, com veurem tot seguit.

Sabia que, tot i que un anell de compromís és una tradició que ve des de l'època romana, els anells de diamants tenen un origen del tot capitalista, el qual volia defugir: a principi del segle XX, el preu dels diamants havia decaigut estrepitosament, i foren joieries de Nova York les que varen començar a potenciar els diamants com una joia adient per a un compromís de casament. Iniciaren així una moda que arriba als nostres dies. O'Rourke, en el seu article brillant -com un diamant-, explica com les novies avui dia no esperen un anell qualsevol, sinó un anell car, que sol anar pels volts dels 3000 euros. Una mica exagerat quan tenim unes noces a la vista i el sou de la gent no sol arribar a límits elàstics; és més, una vegada vaig llegir que allò que seria d'esperar és que l'home s'hi gasti la quantitat equivalent a dos sous. Per tant, l'ostentació quedaria així ben palesa per a tothom que pogués contemplar les dimensions del diamant, que alhora serien un símbol de la riquesa de l'home.

Un dels dissenys d'Alex Monroe

Per intentar defugir tal bogeria, com que des del principi el nostre compromís havia estat mutu, i la decisió de casar-nos havia estat consensuada, em veia en la possibilitat de guiar el meu estimat de cap a allò que significaria quelcom per a mi. Sense desprestigiar el significat que pugui tenir un anell de diamants per a altres dones, considerava que aquest no seria un gest que volgués dir res per a mi, i m'estimava més fer una mica de recerca en aquesta direcció. Totes les cerques que anaven encaminades a cercar joies úniques, bons joiers o dissenyadors de ments obertes foren prou infructuoses. Fins que un bon dia vaig topar la web d'Alex Monroe, on vaig trobar els meus gustos fidelment reflectits. A més, per a mi era important que la joia fos d'or i no d'or blanc o platí. Per a mi era important que el color simbolitzés directament el del Sol, astre rei i centre del nostre petit univers, perquè volia que s'hi reflectís la calidesa de l'amor que em dóna el meu estimat. També era important que hi hagués elements de la natura, per a la qual cosa el joier en qüestió em va semblar l'adient. I així ho férem: vaig deixar el disseny de la peça al meu estimat, perquè hi pogués expressar allò que volgués, i li vaig recordar que, si hi havia d'haver cap gemma a l'anell, que s'assegurés que fossin de comerç just.

La importància que vaig donar a aquest fet va ser absoluta: per mor del comerç de diamants hi ha hagut innumerables guerres sagnants a l'Àfrica i explotacions rebels de les mines, que no han fet més que empobrir alguns països i provocar patiments a la seva població, com és el cas de Zimbabwe o Ghana. M'estim mil milions de vegades no dur cap anell que pensar que allò que duia al dit podria haver estat la causa de desgràcies humanes i naturals. Gràcies a la implicació d'organitzacions, algunes zones  ara gaudeixen d'una millor qualitat de vida atès que permeten les mines de diamants, però no en permeten el control per part de grups que menyspreen els drets humans. En podeu trobar més informació en aquesta pàgina de l'ONU. Amnistia Internacional, tanmateix, avisa que un gran nombre de joiers desconeix el procés de Kimberley i que només un de cada quatre "relaciona los “diamantes ensangrentados” con la financiación de conflictos, sólo uno de cada cinco conoce el Proceso Kimberley y las implicaciones que conlleva y sólo uno de cada seis entrega siempre al comprador un certificado sobre la procedencia de los diamantes". Aquí trobareu un resum d'aquest report en català, també a la pàgina d'Amnistia Internacional.

Com aquesta, moltes altres accions que duim a terme cada dia poden tenir repercussions injustes i sovint nefastes en comunitats de l'altra punta de món. Crec que és important que tinguem en compte fins a quin punt un gest romàntic pot ser sinònim de desgràcies per a altres éssers humans o la natura, per tal que el nostre món sigui, de cada dia, un lloc una mica més feliç.

Ja tenim lloc!

Doncs sí, després d'una àrdua tasca de recerca dels llocs on celebrar el nostre casament, torn amb les energies recarregades per a continuar amb detalls de les noces. Ens ha costat una micona trobar l'indret ideal, tant econòmicament com emocionalment, però val a dir que va ser prou divertit dur la família per amunt i per avall per tal que s'hi impliquessin -i ens diguessin quins problemes preveien que nosaltres érem incapaços de veure. 

He pensat que, en lloc de dir quin indret hem triat, deixarem aquesta part tan emocionant per a un altre dia, i mentrestant direm quins llocs teníem a la llista definitiva, i que finalment descartàrem. Començarem de millor a pitjor, esperant que això vos pugui servir de guia si és que cercau aquest tipus d'informació. Val a dir que, de tots els llocs que hem trescat, només un tenia la pàgina en català; és una llàstima que s'oblidin d'aquesta manera tan fulminant del mercat local. Què se suposa, que els noviïs catalanoparlants no es volen casar? O que, si es volen casar, han de sotmetre's un cop més al jou de la llengua dominant, encara que s'hi deixin una doblerada? Aquestes i altres preguntes potser trobaran resposta al llarg d'aquesta recerca; de moment, ens concentrarem en els llocs descartats. 

Port Verd del Mar

L'indret que hauríem triat si hagués estat més a prop de Palma hauria estat Port Verd del Mar, a Son Servera. Un lloc damunt la mar -ja sabem que l'ajuntament de Son Servera no és precisament poc corrupte-, molt ben decorat, amb bona cuina i prou allunyat de les mirades xafarderes que tant ens incomodarien en una festa tan personal. És un espai preciós, orientat a l'est, que fa honor al nom que rep, Port Verd, on les aigües són cristal·lines i toquen totes les tonalitats existents entre el verd i l'anyil. Com deia, és una llàstima que no hagués estat més a prop de Palma, perquè l'hauríem triat sense dubtar. Tanmateix, com que tenim convidats que vendran de tots els indrets d'Europa, no ens semblava gaire còmode, logísticament parlant, haver d'organitzar viatges per amunt i per avall, a més de trobar hotels i cases on estar. A més, cal comentar que, malauradament, el paisatge des de Manacor fins a Son Servera no és el més agradable del món: de lluny es veuen Cala Millor i Cala Bona, amb autèntics desastres urbanístics, dels quals hom només en troba treva fins que arriba a l'idíl·lic Port Verd. Val a dir que aquest lloc és propietat d'una parella alemanya; allò que tota la família va comentar és que és una autèntica llàstima que hi hagi estrangers que ens diguin com cal fer les coses ben fetes, mentre els mallorquins s'entesten a seguir construint camps de golf i hotels faraònics, mentre giren l'esquena a projectes localistes, allunyats del turisme de masses, on es promouen els productes de la terra. I pens que ho dic amb coneixement de causa, atès que en la meva recerca exhaustiva només vaig trobar un lloc devora la mar que fos de mallorquins, i no foren especialment gaire amables. Això sí, allò que no trobàrem a Port Verd fou un excés de persones que parlessin en català; tanmateix, hi treballa una al·lota d'allò més amable que es mereix tot el meu respecte perquè, no només és trilingüe, sinó que és molt bona cambrera. Tant de bo que els amos de Port Verd tinguin en compte el mercat local de cara al futur.

Un altre lloc que ens va encantar va ser l'hotel Punta Negra, a Calvià -altra volta ens trobam amb construccions damunt la mar, del tot il·legals, la qual cosa serà un tema recurrent. L'hotel ens semblava una bona opció, perquè podia allotjar els convidats que tanmateix s'havien de pagar l'estada. Això sí, va passar una cosa ben curiosa, i no precisament perquè fos positiva. Al principi, al meu estimat i a mi ens anaven una mica grosses les paraules com casament, noces, boda, pel simple fet que fa prou anys que estam junts i sempre hem estat feliços estimant-nos, sense necessitar res més. I clar, de cop i volta ens vèiem en una situació que moltes vegades associam a tradicions estantisses, imposicions socials o compromisos. Per això els vàrem escriure un missatge inicial on dèiem que volíem celebrar una festa familiar a l'estiu. Amablement ens enviaren una sèrie de menús que ens semblaven del tot adients al context: un hotel que necessita una micona de reforma però que gaudeix d'una vista espectacular sobre la mar, és a dir, que no pot posar preus abusius però que es pot permetre algun luxe. No és que fos barat, no, però raonable. Això sí, quan es van adonar que d'allò de què parlàvem era d'unes noces, va resultar que ens van donar un menú on els preus no es duplicaven; no, es triplicaven! Ens va semblar tan poc elegant, aquest gest, que si no hagués estat pels pins que tenen al jardí els haguéssim engegat amb bones paraules. Tanmateix, els vàrem fer saber que això se n'anava del nostre pressupost, i que per això no els tindríem en compte si no era que es podien ajustar els preus. No és una qüestió aïllada que, amb l'excusa que per a les noces és "normal" tenir un cambrer per taula, s'han d'apujar els preus. A mi el que això em sembla és una extorsió i una situació que perpetua la pujada desorbitant dels preus per a les noces, convertint-les així en un negoci amb totes les lletres, i no en un esdeveniment familiar feliç.

 Hi anàrem una mica desanimats, però aviat canviàrem d'opinió en veure els jardins. El servei va ser del tot amable i atent, i allò que va ser del tot una sorpresa fou el menjar. Quin gaudi de plats i ingredients, ben combinats, amb un resultat que vorejava la perfecció; això, completat amb un servei excel·lent, ens va fer passar un gran dia. Les instal·lacions de l'hotel estaven prou bé, i ens va agradar que ens donessin tres espais diferents per a passar-hi el nostre dia. El problema que hi vèiem, tanmateix, era que celebrar unes noces a l'agost és sinònim de temporada alta, i corríem el risc de trobar-nos mitja Bavària mesclada amb els nostres convidats, un prospecte que mai no ens ha fet el pes. Per això consideràrem que Punta Negra no era el lloc més ideal, però sí que n'apreciam la professionalitat i, sobretot, el fet que tenen la pàgina en català i que tot el dia ens hi vàrem poder comunicar.

Finalment, el darrer lloc que no recomanaria mai és l'hotel Maricel. És irònic que diguin a la seva pàgina web "attention is paid to the smallest details at Hospes Maricel", quan tot allò que trobàrem va ser una deixadesa general, inusitada en un hotel de cinc estrelles. Però començarem pel principi: l'hotel Maricel sempre m'havia semblat un lloc enigmàtic i clàssic cada vegada que hi passàvem per davant, de camí de cap a Illetes, on vaig passar mitja infantesa amb la meva família. Eren dies d'estiu agradables i graciosos, i record sempre girar el cap per mirar l'hotel des de la finestra. Per tant, a més de l'avantatge de la proximitat de Palma, aquest hotel havia estat al capdavant de la llista de llocs que ens agradaven, i hi anàrem amb tota la il·lusió amb els sogres per fer-hi un cop d'ull mentre no arribava el meu seguici.

Allò que ens trobàrem al principi fou la persona amb qui ens havíem comunicat per correu electrònic: la persona que s'havia equivocat constantment amb el meu nom -el tenia escrit, només l'havia de copiar- va resultar ser una al·lota poc carismàtica i gens empàtica. Així com a Punta Negra m'havien dit que els sabia greu no poder-me contestar en català, aquesta al·lota no en va fer ni menció, i no féu cap esforç per adaptar-se al client, no sols en català, sinó tampoc en anglès. Decidírem deixar el conflicte lingüístic per a un altre moment, i decidírem de seguir amb bons ànims i fer un cop d'ull a l'hotel. El problema fou que les terrasses que havien reservat per a la celebració de noces eren just damunt de la piscina, amb el conseqüent problema estètic d'haver de casar-te mentre hi ha alemanys semidespullats a tres metres. No, no és que tingui tendències catòliques que m'impedeixin veure cossos nuus, sinó que es tracta més aviat d'adequació al context: crec que noces familiars amb bàvars en slips no fan un bon maridatge com pugui ser la sobrassada amb la mel o un bon formatge amb un bon vi negre. A més, quan te les presenta una al·lota que no sap ni oferir un somriure o idees per resoldre els emperons que puguis trobar a les instal·lacions, llavors la cosa es complica. I ja quan et gires i veus el teu sogre que fa esforços sobrehumans per trobar punts positius, malament rai!

Tanmateix, el pitjor de tot no fou això. D'una banda, el dinar va trigar dues hores, des del primer plat fins al darrer, i això ens va semblar una manca de professionalitat desorbitant: sabien que ens n'havíem d'anar, els havíem fet comentaris sobre la necessitat de dinar aviat, i així i tot es torbaren d'una manera mai vista. Recordem que parlam d'un hotel de cinc estrelles! D'altra banda, allò que fou el pitjor de tot per a mi, a més de la manca de cooperació de la senyora que hauria d'estar encantada que ens volguéssim gastar diners en l'establiment, fou la vista de la terrassa. Ens trobàrem unes vistes esperpèntiques a uns edificis mal engirgolats que es veuen a la dreta de la terrassa -no, no els trobareu a la pàgina web. Edificis que han estat promoguts per aquesta destrucció voraç de la costa mallorquina i els quals pagam tots amb aquests mal d'ulls que ens provoquen avui dia. I no només això, sinó que també es veia un graffitti enorme que bé s'haguessin pogut encarregar de fer net, sobretot en un lloc que presumeix de tenir fins el darrer detall sota control. Això per no esmentar les cases particulars que tenien finestres o balcons els quals pegaven directament a les terrasses on se celebren noces, fet que provoca que estiguis envoltat de mirades curioses per tots els costats! És un no rotund per part meva, tot i que no es pot culpar aquest hotel de tenir plantats tres edificis a la dreta. En la seva defensa, tanmateix, diré que els preus dels menús no eren exageradament cars, i que el menjar era molt bo. Tanmateix, quan has de llogar-te tu mateix les cadires, les taules i pagar per llogar la terrassa de la cerimònia, perd una mica el sentit.

Esper que aquestes ressenyes vos puguin orientar una mica i, si no estau tan obsessionats com jo amb tots els detalls, potser us facin servei a l'hora de cercar aquelles coses que poden fer mal d'ulls, o bé poder exigir un bon servei el dia que considerau ben important. Al cap i a la fi, però, aquestes són les meves opinions personals que no teniu per què compartir.