dilluns, 20 de juny del 2011

Or lluent com el Sol

Des que es va casar una bona amiga, per a la qual vaig fer una mica de recerca, em sembla que la simbologia de l'anell de casament és prou maca, perquè representa un cercle que és com l'amor: que no té principi ni final i que és etern. Se sol posar en el dit anular esquerre perquè en l'antiga Roma, i segurament molt abans, hom pensava que hi havia una vena que anava directament al cor des d'aquest dit, anomenada vena amoris. Tanmateix, sembla que això no és del tot cert i el meu estimat, que és un metge savi, m'informa que simplement hi tenim el nervi cubital, a ambdues mans, que resulta ser el més desprotegit de tot el cos (sí, jo també me n'acab d'assabentar). De fet, en moltes cultures aquest dit està fornit de propietats màgiques o medicinals, i en algunes llengües com el sànscrit o el xinès és "el dit sense nom", perquè hom creia que no es podia anomenar allò que tenia gran poder. En anglès i en català el coneixem com el dit de l'anell, anular, o ring finger, fet que curiosament es comparteix en moltes altres llengües.

El fet que tinguem el nervi cubital a ambdues mans potser expliqui per què l'anell es posa sempre en aquest dit, i a la dreta o a l'esquerra segons nacionalitats. Als Països Catalans i Euskadi es posa a la mà esquerra, com també solia passar a Galícia, i és la mà on es posen els anells els països anglosaxons i cèltics, Itàlia, França, i un llarg etcètera. A la part espanyola es posa a la dreta, tot i que hi ha qui comenta que per influències de la televisió i subseqüent globalització hi ha parelles que se'l posen a l'esquerra; també el duen a la dreta a Alemanya, Polònia, Noruega, i un altre llarg etcètera. La creença més estesa és que es posa a la dreta perquè la part esquerra del cos es considera sinistra (uuhhh). Els grecs fan una cosa molt curiosa: quan una parella es compromet, en lloc que la dona sigui l'única que dugui una penyora visible demostrant que ja està compromesa, ambdós es posen els anells de casament a la mà esquerra; un cop celebrat el casament, els mateixos anells es transfereixen a la part dreta del cos -a la no sinistra, per entendre'ns.

Després d'aquesta digressió espontània, anem per feina. Doncs sí, jo voldria que el meu anell fos lluent com el Sol, i saber que no té ombres, ni un origen fosc, i que aquest or no ha causat patiment a ningú. Malauradament, però, avui dia no tenim la garantia que l'or que compram no hagi estat origen de desgràcies i contaminació, per no dir guerra i explotació, sovint infantil. No fa gaire, quan començàrem a trescar i cercar anells de casament, ens adonàrem que cap dels joiers on vàrem anar a Palma ens va saber dir d'on havien tret l'or. Atenció, però, perquè això no significa que fos il·legal. Simplement vol dir que ha aprovat les regulacions espanyoles (uf!), però no per això vol dir que vingui de llocs on la gent rebi un sou just o on no s'emprin mètodes molt contaminants tant per al medi com per als miners i mineres. És llavors quan a la novia compromesa se li va posar un nus a la gola i va començar a pensar que seria una mala idea lluir una joia tan significativa de la qual no sabia absolutament res. Massa sovint tenim cucales als ulls que no ens deixen veure la realitat de la gent que viu i treballa per a les nostres indústries a l'altra banda de món, i em vaig negar a no veure-ho.

És llavors quan la novia compromesa i el seu estimat es posaren a fer recerca, i trobaren una cosa prou interessant: en realitat, l'or ètic existeix, i tot just enguany s'ha inaugurat la campanya d'or de comerç just, o fair trade, i de mineria justa, o fair mining a la Gran Bretanya. En aquest vídeo de sota hi ha miners bolivians que expliquen les seves experiències i en què es basa la mineria artesana.



Més enllà de donar un sou digne a aquesta gent, es tracta de no emprar productes nocius com el mercuri en l'extracció d'or, o d'evitar que hi hagi tallers on la gent treballi en condicions infrahumanes per a fer anells per a la resta del món "civilitzat"; en molts casos, els infants són una part activa del procés. Una peça tan especial com és el símbol de l'amor entre dues persones no pot estar tacat d'un passat incert i sovint tèrbol.
 
Les hores de recerca finalment esdevingueren dies i afortunadament vàrem trobar prou joieries que ofereixen or ètic. Però, és clar, és molt més car, i sobretot ara que el programa tot just s'acaba d'engegar. Tota aquesta informació és accessible en anglès a http://www.fairtrade.org.uk/gold/. Però encara més interessant és la reflexió que fa Raúl del Águila, president de la Coordinadora Llatinoamericana i del Carib de Petits Productors de Comerç Just en aquesta carta en espanyol dirigida a l'Organització del Comerç Just (Fair Trade Organisation), en què no veu la justificació d'obrir més mines, atès que allò que ells voldrien és deixar aquesta indústria i dedicar-se a d'altres com l'agricultura. Tot plegat, un reflex que les coses en aquest món s'han d'endreçar.

El meu estimat i jo, doncs, ben farts del tema i les frustracions que comportava, el vàrem aparcar fins que un bon dia se m'encengué un llumet. Fa uns mesos que, malauradament, la meva padrina ens va deixar, havent decidit que els néts havien de rebre les poques joies d'or que posseïa. Jo em vaig voler quedar amb dos braçalets d'or, amb què sempre l'havia coneguda; el so de les polseres mentre feia la massa de coca de trempó em semblava d'allò més rítmic i esplèndid. I llavors vaig pensar que una bona manera d'evitar més patiment a la Terra, als miners i als joiers, a més d'una manera activa de recordar la padrina i les meves arrels, seria fent els anells d'un dels braçalets. Pensant que aquesta opció era la més bona, vàrem engegar un dispositiu de recerca de joiers que ens poguessin fer els anells. I no va ser fàcil fins dissabte passat, que vàrem trobar una artesana que ens els farà a un preu gens abusiu, i amb la certificació que no hi haurà explotació humana en el procés.

En realitat no sé si el braçalet de la meva padrina ha sortit d'una mina d'aquí o d'allà, i qui hi va treballar. M'agrada més pensar que aquest or ja està fet i que ella sempre el va dur, com a bona mallorquina típica, en forma de polsera fina d'or; el fet que nosaltres el reciclem és una manera d'estalviar més maldecaps al món i als organismes que hi viuen, a més de donar feina als artistes locals en lloc de les grans multinacionals joieres, gens ètiques d'altra banda. I serà un recordatori preciós d'ella, i del món que ambdues vàrem compartir. El cercle es transforma, es divideix, però segueix essent etern, i lluent com el Sol.

2 comentaris:

  1. Bon dia, novia compromesa.
    M'ha agradat molt el que has escrit sobre l'or i el Sol, i el compromís solidari.
    Avui que encetam l'estiu et vull desitjar que la teva vida amb el teu estimat sigui sempre un llarg i càlid estiu, ple de màgiques postes de Sol a la vora de la mar.

    ResponElimina
  2. Aquest enllaç us conduirà a un programa emès avui mateix i produït pel canal britànic Channel 4 on s'exposen molt clarament quines són les pràctiques de les joieries, les condicions en què viuen molts joves i infants miners, i els efectes devastadors de les mines on s'hi empra mercuri. També hi ha lloc per a les alternatives.

    http://www.channel4.com/programmes/dispatches/4od#3202410

    (reportatge en anglès)

    ResponElimina