La novia compromesa ja s'ha casat!

I per això hi ha hagut un lapse de temps important entre aquest escrit i el darrer. Ningú no m'havia avisat que pair unes noces costaria tant: foren tants els sentiments i nervis que m'ha calgut fer una mica de bugada per tal de cristal·litzar tots els records que tenc del gran dia, com també del viatge de noces.


Un dels records més agradables del dia és el sentiment de germanor que hi hagué amb tots els amics, gràcies a la seva implicació. Sense ells no hauria estat possible assolir la festa que férem, i sense ells no hauríem aconseguit que fos tant del nostre gust; perquè crec que això la féu ben diferent, és a dir, el fet que tots els detalls estaven ben pensats, i dedicats a la celebració de l'amor i l'amistat.

 Mentre la novia compromesa es posava tota maca per a l'ocasió, entre la calor i els nervis, els nostres bons amics s'encarregaren que el menjador on celebràrem el sopar fos d'allò més acollidor. Els dies abans havíem fet aquests pom-poms dels colors de la mar, i completàrem la decoració amb làmpades de paper. L'efecte fou d'allò més encertat! A més, tot aquest material era reciclable o bé reutilitzable.

En propers articles parlaré una mica més de les preparacions que ens conduïren a un dia inoblidable.

"Mocador d'olor fragant tarongina, com li bat el cor!" (Joan Salvat-Papasseit)

Quan era petita sempre parava molta atenció a classe; però un bon dia, quan devia tenir devers 12 anys, fèiem un exercici de comprensió lectora entre tots els alumnes, i quelcom es va estroncar momentàniament. La professora, en un moment donat, va demanar quina flor, segons el text que se suposava que havíem llegit minuts enrere, solien dur les novies catalanes en el seu ram. Ningú no contestava i jo, que precisament aquell dia no m'havia concentrat gaire (coses de la pubertat, segurament), vaig aventurar-me a dir que eren les roses. Doncs no, no eren les roses; la resposta correcta eren les tarongines, i la meva vergonya va fer que des de llavors en recordi la resposta, per si de cas l'havia de menester en el futur. En cap cas, però, vaig fer un raconet en la meva memòria per si algun dia em volgués casar, perquè no tenc consciència d'haver estat aquest tipus de nina; va ser més per una qüestió d'orgull donat el mal tràngol que acabava de passar.

Una vintena d'anys envant, tanmateix, sóc a les portes d'un casament i voldria incorporar-hi coses de la terra com, per exemple, les flors que ornaran el dia. Val a dir que una manera de facilitar-li la feina al nostre planeta és mitjançant la reducció de flors que emprarem, perquè sovint s'hauran de dur en avió de l'altre racó d'Europa, segurament s'hi hauran emprat pesticides i altres beuratges no gaire saludables. Per això és millor que ens disposem a assumir flors del temps i no ens ofusquem amb coses que tanmateix no seran gaire factibles. A més, la meva cerca de flors orgàniques als Països Catalans ha estat infructuosa.

Gràcies a una amiga, en la meva cerca de la florista perfecta, vaig arribar a parar al lloc més barat i raonable, amb la florista més respectuosa que he conegut mai. Perquè és increïble veure com se n'afarten, de treure suc de l'assumpte. Per si algú ho vol saber, hi ha llocs on em demanaven pels volts de 120 euros per un ram de novia; això, és clar, sense comptar si volem cap més decoració. Quan vaig arribar a aquesta florista qui, per cert, em tracta de vostè i no sé com fer-li saber que sóc massa jove per aquestes coses, em va entusiasmar la seva dedicació i interès a crear quelcom que s'ajustés directament al nostre gust i també al nostre pressupost ètic. El preu del ram que ens oferia ella era la meitat de l'esmentat el qual, tot i que no és ideal, em sembla molt més raonable.

Foto de www.kellysweddingflowers.co

Començàrem a parlar de flors i violes, i de la fauna amb què podria comptar un bon dia d'estiu. En principi, la primavera és molt bon moment per a tenir una gamma variada de flors; tanmateix, quan arriba l'estiu ja comencen a minvar, ateses les altes temperatures. Quan hi vaig anar, doncs, vaig demanar si seria possible comptar amb peònies Sarah Bernard, ranunculus i roses, atès que són flors que tenc al meu balcó i que m'agrada avaciar; seria una bona manera d'aportar quotidianitat a un esdeveniment únic. També vaig demanar per les flors de la terra, com la tarongina i la flor d'ametller, però la resposta va ser taxativa: no és el temps d'aquestes flors. A més, així com s'acosta l'agost, sembla que les peònies han fet una retirada i que només queden les flors més resistents. Per tant, després de la meva decepció inicial, vaig decidir de no fer-ne un gra massa i de deixar que el cicle de les flors estiuenques m'aconselli.

Una altra manera divertida de muntar un ram, a més d'idees que tinguem o coses que hem vist, és a partir del llenguatge de les flors. Des de sempre les espècies, plantes i flors han tingut significats especials gràcies a les seves propietats medicinals, culinàries o les diferents fragàncies. Durant l'època romàntica i victoriana, el llenguatge de les flors esdevingué molt important, fins al punt que es considerava tan important ornar una cambra amb les flors adequades com anar ben vestit o pentinat -és clar que això només s'aplicava a un segment elitista de la societat! Hi ha un grapat de pàgines que donen informació sobre el significat de les flors, sobretot en anglès. En català n'hi ha un parell, però potser la millor és la que podreu trobar aquí.


Sigui com sigui, les flors que estiguin disponibles el dia de les nostres noces seran precioses, perquè la natura ja se n'ha encarregat durant milions d'anys, de crear bellesa. Només caldrà seguir els seus consells: encara record que una coneguda em va dir que li encantaven les roses amb purpurina per les vores; crec que la meva cara encara reflecteix el disgust de tal proposta.

Fet per SerendipitybySuzanne i trobat a Etsy.

Altres maneres de decorar ja s'han esmentat en altres parts del blog, com són decorar amb escopinyes i espelmes, la qual cosa durem a terme donada la nostra temàtica marina, també esmentada. A més, emprant estels de mar i ràfia, les meves fadetes i jo farem decoracions per a les cadires de la cerimònia com aquestes d'aquí a l'esquerra. Per als qui no tingueu fades o paciència, a etsy hi ha una artista que ja els ven fets.

A més, un amic de fora vila que té una heura que creix sense aturar m'ha oferit aquesta planta que és tan generosa amb el seu fullatge. Crec que quedarà la mar de bé al voltant de l'altar que tendrem, per donar verdor; a més, en l'altar hi penjarem vànoves de randa de la padrina, que certament li donarà un toc rústic i ben illenc. En el llenguatge de les flors l'heura simbolitza fidelitat, però en qualsevol cas, allò que la natura ens vulgui aportar durant l'estiu serà ben rebut, i més si emfatitza la lleialtat en el matrimoni!

Or lluent com el Sol

Des que es va casar una bona amiga, per a la qual vaig fer una mica de recerca, em sembla que la simbologia de l'anell de casament és prou maca, perquè representa un cercle que és com l'amor: que no té principi ni final i que és etern. Se sol posar en el dit anular esquerre perquè en l'antiga Roma, i segurament molt abans, hom pensava que hi havia una vena que anava directament al cor des d'aquest dit, anomenada vena amoris. Tanmateix, sembla que això no és del tot cert i el meu estimat, que és un metge savi, m'informa que simplement hi tenim el nervi cubital, a ambdues mans, que resulta ser el més desprotegit de tot el cos (sí, jo també me n'acab d'assabentar). De fet, en moltes cultures aquest dit està fornit de propietats màgiques o medicinals, i en algunes llengües com el sànscrit o el xinès és "el dit sense nom", perquè hom creia que no es podia anomenar allò que tenia gran poder. En anglès i en català el coneixem com el dit de l'anell, anular, o ring finger, fet que curiosament es comparteix en moltes altres llengües.

El fet que tinguem el nervi cubital a ambdues mans potser expliqui per què l'anell es posa sempre en aquest dit, i a la dreta o a l'esquerra segons nacionalitats. Als Països Catalans i Euskadi es posa a la mà esquerra, com també solia passar a Galícia, i és la mà on es posen els anells els països anglosaxons i cèltics, Itàlia, França, i un llarg etcètera. A la part espanyola es posa a la dreta, tot i que hi ha qui comenta que per influències de la televisió i subseqüent globalització hi ha parelles que se'l posen a l'esquerra; també el duen a la dreta a Alemanya, Polònia, Noruega, i un altre llarg etcètera. La creença més estesa és que es posa a la dreta perquè la part esquerra del cos es considera sinistra (uuhhh). Els grecs fan una cosa molt curiosa: quan una parella es compromet, en lloc que la dona sigui l'única que dugui una penyora visible demostrant que ja està compromesa, ambdós es posen els anells de casament a la mà esquerra; un cop celebrat el casament, els mateixos anells es transfereixen a la part dreta del cos -a la no sinistra, per entendre'ns.

Després d'aquesta digressió espontània, anem per feina. Doncs sí, jo voldria que el meu anell fos lluent com el Sol, i saber que no té ombres, ni un origen fosc, i que aquest or no ha causat patiment a ningú. Malauradament, però, avui dia no tenim la garantia que l'or que compram no hagi estat origen de desgràcies i contaminació, per no dir guerra i explotació, sovint infantil. No fa gaire, quan començàrem a trescar i cercar anells de casament, ens adonàrem que cap dels joiers on vàrem anar a Palma ens va saber dir d'on havien tret l'or. Atenció, però, perquè això no significa que fos il·legal. Simplement vol dir que ha aprovat les regulacions espanyoles (uf!), però no per això vol dir que vingui de llocs on la gent rebi un sou just o on no s'emprin mètodes molt contaminants tant per al medi com per als miners i mineres. És llavors quan a la novia compromesa se li va posar un nus a la gola i va començar a pensar que seria una mala idea lluir una joia tan significativa de la qual no sabia absolutament res. Massa sovint tenim cucales als ulls que no ens deixen veure la realitat de la gent que viu i treballa per a les nostres indústries a l'altra banda de món, i em vaig negar a no veure-ho.

És llavors quan la novia compromesa i el seu estimat es posaren a fer recerca, i trobaren una cosa prou interessant: en realitat, l'or ètic existeix, i tot just enguany s'ha inaugurat la campanya d'or de comerç just, o fair trade, i de mineria justa, o fair mining a la Gran Bretanya. En aquest vídeo de sota hi ha miners bolivians que expliquen les seves experiències i en què es basa la mineria artesana.

Més enllà de donar un sou digne a aquesta gent, es tracta de no emprar productes nocius com el mercuri en l'extracció d'or, o d'evitar que hi hagi tallers on la gent treballi en condicions infrahumanes per a fer anells per a la resta del món "civilitzat"; en molts casos, els infants són una part activa del procés. Una peça tan especial com és el símbol de l'amor entre dues persones no pot estar tacat d'un passat incert i sovint tèrbol.
 
Les hores de recerca finalment esdevingueren dies i afortunadament vàrem trobar prou joieries que ofereixen or ètic. Però, és clar, és molt més car, i sobretot ara que el programa tot just s'acaba d'engegar. Tota aquesta informació és accessible en anglès a http://www.fairtrade.org.uk/gold/. Però encara més interessant és la reflexió que fa Raúl del Águila, president de la Coordinadora Llatinoamericana i del Carib de Petits Productors de Comerç Just en aquesta carta en espanyol dirigida a l'Organització del Comerç Just (Fair Trade Organisation), en què no veu la justificació d'obrir més mines, atès que allò que ells voldrien és deixar aquesta indústria i dedicar-se a d'altres com l'agricultura. Tot plegat, un reflex que les coses en aquest món s'han d'endreçar.

El meu estimat i jo, doncs, ben farts del tema i les frustracions que comportava, el vàrem aparcar fins que un bon dia se m'encengué un llumet. Fa uns mesos que, malauradament, la meva padrina ens va deixar, havent decidit que els néts havien de rebre les poques joies d'or que posseïa. Jo em vaig voler quedar amb dos braçalets d'or, amb què sempre l'havia coneguda; el so de les polseres mentre feia la massa de coca de trempó em semblava d'allò més rítmic i esplèndid. I llavors vaig pensar que una bona manera d'evitar més patiment a la Terra, als miners i als joiers, a més d'una manera activa de recordar la padrina i les meves arrels, seria fent els anells d'un dels braçalets. Pensant que aquesta opció era la més bona, vàrem engegar un dispositiu de recerca de joiers que ens poguessin fer els anells. I no va ser fàcil fins dissabte passat, que vàrem trobar una artesana que ens els farà a un preu gens abusiu, i amb la certificació que no hi haurà explotació humana en el procés.

En realitat no sé si el braçalet de la meva padrina ha sortit d'una mina d'aquí o d'allà, i qui hi va treballar. M'agrada més pensar que aquest or ja està fet i que ella sempre el va dur, com a bona mallorquina típica, en forma de polsera fina d'or; el fet que nosaltres el reciclem és una manera d'estalviar més maldecaps al món i als organismes que hi viuen, a més de donar feina als artistes locals en lloc de les grans multinacionals joieres, gens ètiques d'altra banda. I serà un recordatori preciós d'ella, i del món que ambdues vàrem compartir. El cercle es transforma, es divideix, però segueix essent etern, i lluent com el Sol.

Pastís de noces? Millor si és amb un toc personal!

El meu estimat i jo ja començam a arribar a la capacitat màxima dels motors, atès que ens queden uns dos mesos per a finalment celebrar el nostre casament. Per això hem trucat a trenta mil llocs per intentar d'organitzar-ho tot des de la distància, per tal de tenir coses enllestides un cop arribats a la meva estimada illa, la qual visitarem més aviat poc en el temps que queda. Val a dir, però, que a Mallorca hi ha poca gent que ens hagi contestat missatges d'email. Per tant, me n'he duit un parell de frustracions, sobretot amb empreses que no entenen el concepte d'arranjar coses via email o per telèfon. Molta gent prefereix que els vagis a veure i, sobretot, negociar preus cara a cara, però això no és gens còmode ni ens sembla comprensible quan intentes trobar negocis eficients que entenguin que la distància requereix posar-se una mica en la pell del client. A més, fa la impressió que els preus es modifiquen segons el moment del dia i, sobretot, quan esmentes que allò que intentes preparar són unes noces (!).

Tanmateix, això va quedar completament eliminat quan em vaig posar en contacte amb la mestressa de Baker Street Cupcakes, una al·lota ben agradable que sabia perfectament de què parlava. Abans, però, per als qui no tingueu del tot clar què és això de les cupcakes (el Termcat encara no està al dia!), són una espècie de magdalenes que duen una pasta glaçada la qual es pot tenyir, decorar amb formetes diferents i encenalls de la temàtica que més t'agradi. Es veu que començaren com un pastisset (cake) que anava dins una tassa (cup) devers el segle XVIII, el qual llavors se sofisticà amb el temps, fins a arribar als nostres dies amb una espècie de flaire retro, sempre benvingut. Certament a Anglaterra s'empren moltíssim, gràcies a la versatilitat que tenen, i la capacitat de personalització.

Una de les coses que cercàvem el meu estimat i jo eren pastissos de noces bons, però també que no tinguessin un aspecte típic i que s'adiessin amb el nostre gust -i paladar! Vaig fer moltes cerques per Internet fins que, desesperada, se m'encengué la bombeta de les cupcakes. La primera cerca de "cupcakes mallorca" em va tornar prou resultats però, sens dubte, el que em va enlluernar fou el de la pàgina de na Luci, que té dissenys per a tots els gustos. Afortunadament, després d'intercanviar una sèrie de missatges ens posàrem d'acord i ens féu un encàrrec de prova. Fou molt fàcil arreglar-ho tot, perquè tenia, com esmentava, la llista de preus i una llista de gustos, que podies combinar com més t'agradés -quina facilitat a l'hora de fer això a 3000 quilòmetres de distància! A més, em sentia molt més còmoda sabent que la meva comanda era en mans d'una al·lota tan detallista, i no en una pastisseria genèrica, o en una cadena de pastisseries.

Les fotos són de na Luci de Baker Street Cupcakes!

Finalment quedàrem a Palma i na Luci es presentà amb una comanda molt millor del que mai hagués pogut imaginar! Tot el que li diguérem és que les nostres noces eren de temàtica marina i que, qualsevol cosa que s'hi relacionés ens aniria bé, sobretot per veure l'efecte. Vàrem triar tantes combinacions de gustos com poguérem, i el resultat ens entusiasmà: ens arribaren vuit pastissets preciosos, amb decoracions extraordinàries i certament marines. A la dreta teniu la que més em va agradar, perquè hi ha copinyes, estrelles i fins i tot coralls!

També ens agradà el fet que aquell vespre teníem un sopar a ca uns amics estimats, i que hi duguérem això per al dolç. El crit fou unànime i tothom en gaudí ben molt -fins i tot la gent que no va de dolços. No cal ni dir que compartir detalls de noces amb bons amics és una part preciosa del procés, i que tot millora milions de vegades quan es comparteix amb somriures.  A més, un punt important d'això és l'avantatge que sempre hi ha a l'hora de tractar amb professionals que fan les coses amb estimació i dedicació, perquè tots aquests detalls després es reflecteixen en el resultat. Els coralls, lluentons i altres preciositats parlen per sí sols. Conclusió: ja tenim pastís de noces (si na Luci s'hi veu amb cor, clar!).

Foto de na Luci.

Un blog per als convidats

Per a aquells qui tingueu convidats que vénen d'enfora, allò que puc recomanar de tot cor és que els regaleu un blog personal amb informació sobre els llocs on haurien de quedar, què els pot agradar, els hotels que recomanau i excursions que potser els farien il·lusió. Afortunadament, a Mallorca hi ha excursions precioses, tot i que malauradament tenim una bona col·lecció de llocs turístics de tot oblidables, dels quals els vostres convidats segurament voldran estar informats (per tal d'evitar-los!).

En el nostre cas, tenim amistats a cada punt d'Europa, la majoria de les quals afortunadament faran l'esforç de desplaçar-se per tal d'acompanyar-nos en un dia tan especial. Per fer-los la feina una mica més fàcil, els hem fet un blog ben semblant a aquest, per cert, i hi hem afegit informació que creim que els farà servei. Els comentaris no s'han fet esperar, i tothom està ben agraït pel gest, les ofertes i hotels que hi hem inclòs.

Per a fer entrar una mica de ganes de viatjar, a més, en alguna entrada hem inclòs aquest timelapse fet ben a prop del castell de Bellver de Palma.

Nota: tot i que la novia compromesa és una ferma defensora del medi ambient, malauradament Europa encara no s'ha posat les piles amb el tema de transport de trens. De moment, per tant, entén que viatjar en avió sigui l'única possibilitat en la majoria dels casos.

Nota curiosa i redemptora: la novia compromesa no té carnet de conduir!

A quina taula he de seure?

A l'hora de decidir de donar una personalitat a cada taula, el que jo tenia pensat és de fer camins de taula amb ma germana, amb teles de colors semblants però dissenys diferents. D'aquesta manera, podria mantenir la temàtica (marina, per cert), però donar personalitat a cada grup de convidats.

El puig de Massanella, encantador com sempre

Encara no ho tenim pensat però, a més d'això és possible que cada taula dugui el nom d'una cala o platja en la qual ens hem banyat (marí, com dèiem). El meu estimat i jo hem trescat prou voreres de món, des de Mallorca fins a Galícia i Cuba, i també Saint Andrews, on es van conèixer una certa parella reial de la qual no vull parlar, donada l'ètica sostenible del blog. Per això crec que segurament en parlarem una mica, i ho farem així. Un avantatge que té això de posar llocs geogràfics és que pots tenir detalls amb els teus convidats. En les dues darreres noces que vaig estar, les novies em van posar, com a deferència, en la taula que duia el nom del poble de mon pare -molt important per a mi-, atès que la temàtica eren pobles de Mallorca. En una altra, a Escòcia, els meus cunyats decidiren de posar els noms de taules segons les muntanyes i puigs d'Europa que havien escalat. Em va fer molt conenta que em posessin a la taula del puig de Massanella, una de les encantadores muntanyes de la Serra de Tramuntana, la qual havien escalat després d'haver-se promès.

Sigui com sigui, referències als novïis i als convidats sempre seran benvingudes. Segur que també funciona amb cançons, noms d'estels o planetes, peixos -per als gastronòmics o pescadors- o fins i tot tipus de roques. El més important, consider, és que tengui un significat positiu per a tothom.

La novia compromesa ataca de nou

La pobra novia compromesa ha estat tan enfeinada amb les tasques del seu ofici darrerament, que ha oblidat una mica el tema del casori. Ahir vespre, tanmateix, va somniar que arribava el dia de les noces i que les invitacions encara no havien sortit, fet que li ha recordat que potser convindria posar-se les piles una altra vegada.Per tant, faré una mica de recapitulació d'allò que ha passat des de dia 30 de gener.

En realitat he de confessar que deixar el tema de les noces aparcat durant una temporadeta ha estat molt positiu. Quan ens trobam a menys de 4 mesos del gran dia, em trob amb moltes ganes de tornar a organitzar coses i mobilitzar la gent, però he de confessar que això em va arribar a cansar una mica. Perquè, posats a confessar estats d'ànim, tens tantes ganes de posar en la pràctica tot el que tens pensat que et pots arribar a enredar prou i trescar massa quan encara no és hora. Per tant, deixar el tema dins la gelera és quelcom que recoman a tots els noviïs que llegiu això.

Entretant, però, he tingut la sort de poder comptar amb una bona amiga il·lustradora que s'encarregarà de les invitacions, d'una altra bona amiga que es vol encarregar del maquillatge i d'un altre que diu no sé què de les sabates -tot molt agradós i ben rebut. Per tant, no m'hi he dedicat en cos i ànima, però sí que ho hem tingut present.

De manera que segurament ens veurem per aquí molt més sovint!

Les invitacions més ecològiques

Com que Blogspot em deixa mirar quins interessos tenen els lectors del blog, les estadístiques em mostren que l'entrada d'invitacions té molts seguidors. Per això hi he pensat una estona, i aquí hi ha la meva proposta pel que fa a invitacions, la qual esper que vos pugui fer servei.

Quan vaig anar a la fira nupcial, moment de la meva vida que voldria oblidar, em vaig fixar una estona en les invitacions que oferien les diferents gràfiques. Vaig fer un bon cop d'ull, i em sembla recordar que cada invitació sortia per devers 3 euros (!). La més barata, i prou lletgeta, tenia el preu de 1.75 euros, i em vaig semi-indignar. Perquè bàsicament pagues per una cosa genèrica, a la qual molta gent té accés, i que no té garanties de consum ètic. No, no és que proclami el meu dret a l'exclusivitat amb flaire d'elitista, sinó que jo voldria una cosa molt més personal, sobretot quan la broma et pot sortir per 300 euros si et descuides. Per tal de defugir això tenim dues opcions si allò que volem és tenir una cosa única la qual reflecteixi la nostra personalitat i que no escuri la butxaca.

Podeu trobar l'autor/a d'aquesta tarja aquí

Després de mirar una bona estona el meravellós món d'Etsy, del qual he parlat en moltes ocasions, he trobat que hi ha prou artistes gràfics disposats a dissenyar la teva invitació de manera personalitzada, i assegurar-te que això que fas és un comerç just. M'he fixat que, darrerament, s'ha posat molt de moda això que en anglès es diu letterpress i que el Termcat en diu impressió tipogràfica o amb rotativa. Normalment es fa el dibuix mitjançant solcs en el paper, i en queda una cosa prou reeixida, com això de la dreta. Si hi teniu interès, en trobareu de preciosos.

Tanmateix, enviar targes dels EUA pot sortir prou car, de manera que tenim altres opcions. Per començar, aquella que ja vaig esmentar fa estona, mitjançant la quan un artista et dissenya la teva invitació, i te n'envia el fitxer digital complet per tal que ho puguis imprimir com més et convingui, i amb la impremta que et faci més el pes.

D'altra banda, per als més hàbils també hi ha l'opció de fer les invitacions un mateix. Una bona amiga meva no ho és gaire, però té una germana que li ha gravat dues flors en una peça de vinil, la qual servirà d'impremta quan la cobreixin de tinta i hi premin les targes. Em sembla molt bona idea, tot i que ja m'imagín el desastre amb tinta que seria capaç de fer jo a la sala de ca meva... Tanmateix, tenim moltíssimes possibilitats, com assecar flors i aferrar-les, escriure les invitacions a mà, fins i tot fer el nostre propi paper reciclat. Aquí trobareu les passes que cal seguir per a sortir-ne victoriós. Per exemple, per a unes noces a la tardor, quedaria preciós l'efecte rústic del paper reciclat amb fulles seques adherides.

Val a dir, però, que el millor residu és el que no es genera. Per tant, si no generam totes aquestes invitacions, no correm el risc de fer-ne un residu. Aleshores, com puc convidar la gent? Molt senzill: fent-ne un blog o una pàgina web. Una tendència en auge, que molta gent aplica gradualment. En el blog o pàgina es pot posar tota la informació, recomanacions per a aquells que s'han de desplaçar, juntament amb una foto de la parella i la data de la celebració. A més hi pot haver un autèntic diàleg entre els convidats, on es poden intercanviar recomanacions d'hotels, horaris de transport públic o experiències passades. Com que nosaltres tenim convidats dels quatre cantons d'Europa occidental, ja hem engegat el nostre propi blog; això sí, encara debatem quina informació hi hem d'incloure!

La novia compromesa és, tanmateix, una enamorada de les epístoles i optarà per fer les invitacions ella mateixa amb les seves fades voluntàries. Després de trobar una il·lustració que li fa molt el pes a ella i al seu estimat, customitzarà cada tarja amb el conjunt de fades, esperant que quan els convidats obrin la carta, a més de trobar purpurina arreu, trobin també un somriure que els parli de nosaltres. Això sí, la primera foto que posarem al blog serà una de nosaltres aguantant una tirallonga de retalls de cartró reutilitzat amb la data del gran dia, i l'enfilarem en una cinta, darrere la qual ens farem una foto somrients. Al cap i a la fi, estam molt contents!

Fotografia instantània -per aquí, si us plau.

Aquest cap de setmana, com que he tingut més temps, m'he posat a mirar els missatges antics que tenia de llistes de correu, com la d'Etsy. M'agrada agafar-m'ho amb calma i mirar tot el que hi ha, per tal de poder fer volar la imaginació i pensar coses que voldria aplicar a la meva vida en general i, darrerament, també a les meves noces.

En el darrer lliurament de les idees per a noces que m'ha enviat Etsy, allò que m'ha cridat més l'atenció són uns elements d'atrezzo que es poden fer servir per a muntar una cabina de fotografia instantània. He pensat que seria bona idea que, en un moment donat de la festa nupcial, mentre uns convidats parlen, els altres miren les vistes i d'altres es fan bons amics del cava, podria haver-hi la possibilitat de fer una petita cabina amb tot d'atrezzo, per a tenir fotos diferents dels convidats.

Aquí podreu trobar els autors d'aquest atrezzo tan singular.

Perquè, al cap i a la fi, allò que voldríem és que tothom s'ho passés la mar de bé, i tenir records de fotos com aquesta, no té preu! Això sí, hauré de demanar a una de les convidades, que pinta i fa unes fotos fabuloses, que s'encarregui de fer la sessió. Desitjau-me sort -esper que digui que sí!

He trobat aquesta foto aquí.

Cerimònia humanista -no disponible!

Després que un bon amic em recordés que fa un mes que no pos res nou al blog, em decidesc finalment a desenvolupar allò que m'ha tingut ocupada darrerament. Crec que esclarirà la manca d'articles nous, atesa la recerca que he fet en les darreres setmanes.

La novia compromesa ja sabia de feia estona que no faria un casament religiós, sinó que tenia prou clar que un dia hauria d'anar a l'ajuntament a signar un document, i després celebrar amb els amics. Si els dos dies coincidien, seria fruit de l'atzar, perquè rares vegades sol haver-hi tanta sort amb l'administració. Llavors, la cerimònia que prendria protagonisme seria la festa amb amics i familiars, en lloc de l'acció de signar, la qual segella legalment la unió. Això difereix molt del que feia la majoria de gent fins no fa gaire, que era casar-se per l'Església (segons les estadístiques consultades, l'any 2010 la majoria es casa de manera civil), on es desenvolupava tot un ritu d'unió en què els creients podien girar-se al seu déu per mitjà del capellà, que instruïa el matrimoni segons la religió dels futurs esposos, i segellar espiritualment la unió, alhora que físicament, amb la signatura.

Malauradament, als Països Catalans avui dia només podem comptar amb l'alternativa de la via civil, la qual és casar-se a l'ajuntament, a un jutjat, o allò que cada municipi posi a l'abast de la població. L'Ajuntament de Palma, generosament si ho comparam amb altres indrets que he trobat, celebra noces a l'edifici de l'ajuntament i al castell de Bellver, ambdós edificis d'arquitectura admirable. A més, tenen la delicadesa de posar música per a cada ocasió, tot i que predeterminada segons em sembla recordar. Prou bé, si no fos per la fredor que aporta inherent aquest acte a un ritu ancestral com és la unió de dues persones que -esperem- s'estimen. Normalment, em diuen, allò que fa la gent després és anar-se'n a fer el convit a indrets més adients, i això és precisament el que nosaltres teníem pensat.

Ara bé, aquestes dues no són les úniques alternatives que s'ofereixen a tot el món, i en un país com és Escòcia, innovador en el camp de la ciència, la política i l'agricultura entre altres, i avui dia en les creences personals, trobam una tercera opció. Des de 2005, i per tal de contrarestar la legalitat de les noces religioses vers el buit que existia pel que fa a l'aspecte ritual d'unes noces civils, els escocesos varen aprovar la llei mitjançant la qual permetien la celebració de noces humanistes (notícia en anglès). Argumentaren que no permetre aquest tipus de noces discriminava la gent que no fos religiosa, atès que no es podia celebrar cap ritu que fos de caire agnòstic o ateu equiparable al de l'Església.

Des de llavors fins ara s'ha incrementat el nombre de persones que tenen la capacitat legal i ètica per a dur a terme aquests casaments, i s'ha demostrat que la demanda augmenta any rere any. En aquest article de 2009 podreu trobar en anglès la informació pertinent al nombre de matrimonis que ha duit a terme cada bàndol. És curiós, perquè a l'article una de les dones humanistes que oficien els casament (en anglès en diuen "celebrant") planteja que avui dia els matrimonis tenen més significat que abans, i explica que un temps la gent es casava per convencions socials, mentre que ara la gent ho fa més aviat per conviccions personals. Crec que hi estic d'acord, i és certament el meu cas.

Tanmateix, què és això de l'humanisme? Es tracta, doncs, d'una manera de viure basada en els principis, que es basen sobretot en la llibertat i el respecte, l'ètica i la salvaguarda dels valors que ens fan una societat informada i ben avinguda. I sense la presència de la religió. Va ser molt divertit, perquè a la pàgina de la Societat Humanista Escocesa hi tenen un test amb el qual pots descobrir si tens inclinacions que s'adiuen a la manera de fer humanista, i va resultar que tot coincidia! Vos el volia posar traduït, però crec que serà massa llarg. Tanmateix, allò que posaré són els set principis que enumeren com a valors de l'humanisme. Val a dir, però, que aquest és un moviment heterogeni, que dóna prou espai a cada individu per a ser ell mateix, i qüestionar allò que cregui just.

1. L'humanisme és ètic.
2. L'humanisme és racional.
3. L'humanisme està a favor de la democràcia i dels drets humans.
4. L'humanisme creu fermament que cal equilibrar la llibertat personal  amb la responsabilitat social.
5. L'humanisme neix en resposta a la necessitat creixent d'una alternativa a les religions i dogmes de fe.
6. L'humanisme valora la creativitat i la imaginació, i reconeix el poder transformador de l'art, i afirma la importància de la literatura, la música, i les arts escèniques i visuals per al desenvolupament personal.
7. L'humanisme és un camí que pretén la realització personal a través del conreu d'una vida ètica i creativa.

La novia compromesa, poc donada a dogmes i etiquetes, troba que, de moment, això sona molt bé i que és una molt bona proposta per a casar-se. Afortunadament, el seu estimat és d'un dels sis indrets del món on podríem optar per unes noces humanistes, que són Noruega, Austràlia, alguns estats dels EUA, Nova Zelanda i el Canadà, a més d'Escòcia, i ambdós consideren que, ja que hi són, potser seria bona idea fer una cosa així.

Tant de bo que els Països Catalans en prenguin bona nota, i que aviat també es pugui oferir aquest tipus de casament!