Després que un bon amic em recordés que fa un mes que no pos res nou al blog, em decidesc finalment a desenvolupar allò que m'ha tingut ocupada darrerament. Crec que esclarirà la manca d'articles nous, atesa la recerca que he fet en les darreres setmanes.
La novia compromesa ja sabia de feia estona que no faria un casament religiós, sinó que tenia prou clar que un dia hauria d'anar a l'ajuntament a signar un document, i després celebrar amb els amics. Si els dos dies coincidien, seria fruit de l'atzar, perquè rares vegades sol haver-hi tanta sort amb l'administració. Llavors, la cerimònia que prendria protagonisme seria la festa amb amics i familiars, en lloc de l'acció de signar, la qual segella legalment la unió. Això difereix molt del que feia la majoria de gent fins no fa gaire, que era casar-se per l'Església (segons les estadístiques consultades, l'any 2010 la majoria es casa de manera civil), on es desenvolupava tot un ritu d'unió en què els creients podien girar-se al seu déu per mitjà del capellà, que instruïa el matrimoni segons la religió dels futurs esposos, i segellar espiritualment la unió, alhora que físicament, amb la signatura.
Malauradament, als Països Catalans avui dia només podem comptar amb l'alternativa de la via civil, la qual és casar-se a l'ajuntament, a un jutjat, o allò que cada municipi posi a l'abast de la població. L'
Ajuntament de Palma, generosament si ho comparam amb altres indrets que he trobat, celebra noces a l'edifici de l'ajuntament i al castell de Bellver, ambdós edificis d'arquitectura admirable. A més, tenen la delicadesa de posar música per a cada ocasió, tot i que predeterminada segons em sembla recordar. Prou bé, si no fos per la fredor que aporta inherent aquest acte a un ritu ancestral com és la unió de dues persones que -esperem- s'estimen. Normalment, em diuen, allò que fa la gent després és anar-se'n a fer el convit a indrets més adients, i això és precisament el que nosaltres teníem pensat.
Ara bé, aquestes dues no són les úniques alternatives que s'ofereixen a tot el món, i en un país com és Escòcia, innovador en el camp de la ciència, la política i l'agricultura entre altres, i avui dia en les creences personals, trobam una tercera opció. Des de 2005, i per tal de contrarestar la legalitat de les noces religioses vers el buit que existia pel que fa a l'aspecte ritual d'unes noces civils, els escocesos varen aprovar la llei mitjançant la qual permetien la celebració de
noces humanistes (notícia en anglès). Argumentaren que no permetre aquest tipus de noces discriminava la gent que no fos religiosa, atès que no es podia celebrar cap ritu que fos de caire agnòstic o ateu equiparable al de l'Església.
Des de llavors fins ara s'ha incrementat el nombre de persones que tenen la capacitat legal i ètica per a dur a terme aquests casaments, i s'ha demostrat que la demanda augmenta any rere any. En
aquest article de 2009 podreu trobar en anglès la informació pertinent al nombre de matrimonis que ha duit a terme cada bàndol. És curiós, perquè a l'article una de les dones humanistes que oficien els casament (en anglès en diuen "celebrant") planteja que avui dia els matrimonis tenen més significat que abans, i explica que un temps la gent es casava per convencions socials, mentre que ara la gent ho fa més aviat per conviccions personals. Crec que hi estic d'acord, i és certament el meu cas.
Tanmateix, què és això de l'humanisme? Es tracta, doncs, d'una manera de viure basada en els principis, que es basen sobretot en la llibertat i el respecte, l'ètica i la salvaguarda dels valors que ens fan una societat informada i ben avinguda. I sense la presència de la religió. Va ser molt divertit, perquè a la pàgina de la
Societat Humanista Escocesa hi tenen un test amb el qual pots descobrir si tens inclinacions que s'adiuen a la manera de fer humanista, i va resultar que tot coincidia! Vos el volia posar traduït, però crec que serà massa llarg. Tanmateix, allò que posaré són els set principis que enumeren com a valors de l'humanisme. Val a dir, però, que aquest és un moviment heterogeni, que dóna prou espai a cada individu per a ser ell mateix, i qüestionar allò que cregui just.
1. L'humanisme és ètic.
2. L'humanisme és racional.
3. L'humanisme està a favor de la democràcia i dels drets humans.
4. L'humanisme creu fermament que cal equilibrar la llibertat personal amb la responsabilitat social.
5. L'humanisme neix en resposta a la necessitat creixent d'una alternativa a les religions i dogmes de fe.
6. L'humanisme valora la creativitat i la imaginació, i reconeix el poder transformador de l'art, i afirma la importància de la literatura, la música, i les arts escèniques i visuals per al desenvolupament personal.
7. L'humanisme és un camí que pretén la realització personal a través del conreu d'una vida ètica i creativa.
La novia compromesa, poc donada a dogmes i etiquetes, troba que, de moment, això sona molt bé i que és una molt bona proposta per a casar-se. Afortunadament, el seu estimat és d'un dels sis indrets del món on podríem optar per unes noces humanistes, que són Noruega, Austràlia, alguns estats dels EUA, Nova Zelanda i el Canadà, a més d'Escòcia, i ambdós consideren que, ja que hi són, potser seria bona idea fer una cosa així.
Tant de bo que els Països Catalans en prenguin bona nota, i que aviat també es pugui oferir aquest tipus de casament!
