La novia compromesa ja sabia de feia estona que no faria un casament religiós, sinó que tenia prou clar que un dia hauria d'anar a l'ajuntament a signar un document, i després celebrar amb els amics. Si els dos dies coincidien, seria fruit de l'atzar, perquè rares vegades sol haver-hi tanta sort amb l'administració. Llavors, la cerimònia que prendria protagonisme seria la festa amb amics i familiars, en lloc de l'acció de signar, la qual segella legalment la unió. Això difereix molt del que feia la majoria de gent fins no fa gaire, que era casar-se per l'Església (segons les estadístiques consultades, l'any 2010 la majoria es casa de manera civil), on es desenvolupava tot un ritu d'unió en què els creients podien girar-se al seu déu per mitjà del capellà, que instruïa el matrimoni segons la religió dels futurs esposos, i segellar espiritualment la unió, alhora que físicament, amb la signatura.
Malauradament, als Països Catalans avui dia només podem comptar amb l'alternativa de la via civil, la qual és casar-se a l'ajuntament, a un jutjat, o allò que cada municipi posi a l'abast de la població. L'Ajuntament de Palma, generosament si ho comparam amb altres indrets que he trobat, celebra noces a l'edifici de l'ajuntament i al castell de Bellver, ambdós edificis d'arquitectura admirable. A més, tenen la delicadesa de posar música per a cada ocasió, tot i que predeterminada segons em sembla recordar. Prou bé, si no fos per la fredor que aporta inherent aquest acte a un ritu ancestral com és la unió de dues persones que -esperem- s'estimen. Normalment, em diuen, allò que fa la gent després és anar-se'n a fer el convit a indrets més adients, i això és precisament el que nosaltres teníem pensat.
Des de llavors fins ara s'ha incrementat el nombre de persones que tenen la capacitat legal i ètica per a dur a terme aquests casaments, i s'ha demostrat que la demanda augmenta any rere any. En aquest article de 2009 podreu trobar en anglès la informació pertinent al nombre de matrimonis que ha duit a terme cada bàndol. És curiós, perquè a l'article una de les dones humanistes que oficien els casament (en anglès en diuen "celebrant") planteja que avui dia els matrimonis tenen més significat que abans, i explica que un temps la gent es casava per convencions socials, mentre que ara la gent ho fa més aviat per conviccions personals. Crec que hi estic d'acord, i és certament el meu cas.
Tanmateix, què és això de l'humanisme? Es tracta, doncs, d'una manera de viure basada en els principis, que es basen sobretot en la llibertat i el respecte, l'ètica i la salvaguarda dels valors que ens fan una societat informada i ben avinguda. I sense la presència de la religió. Va ser molt divertit, perquè a la pàgina de la Societat Humanista Escocesa hi tenen un test amb el qual pots descobrir si tens inclinacions que s'adiuen a la manera de fer humanista, i va resultar que tot coincidia! Vos el volia posar traduït, però crec que serà massa llarg. Tanmateix, allò que posaré són els set principis que enumeren com a valors de l'humanisme. Val a dir, però, que aquest és un moviment heterogeni, que dóna prou espai a cada individu per a ser ell mateix, i qüestionar allò que cregui just.
1. L'humanisme és ètic.
2. L'humanisme és racional.
3. L'humanisme està a favor de la democràcia i dels drets humans.
4. L'humanisme creu fermament que cal equilibrar la llibertat personal amb la responsabilitat social.
5. L'humanisme neix en resposta a la necessitat creixent d'una alternativa a les religions i dogmes de fe.
6. L'humanisme valora la creativitat i la imaginació, i reconeix el poder transformador de l'art, i afirma la importància de la literatura, la música, i les arts escèniques i visuals per al desenvolupament personal.
7. L'humanisme és un camí que pretén la realització personal a través del conreu d'una vida ètica i creativa.
La novia compromesa, poc donada a dogmes i etiquetes, troba que, de moment, això sona molt bé i que és una molt bona proposta per a casar-se. Afortunadament, el seu estimat és d'un dels sis indrets del món on podríem optar per unes noces humanistes, que són Noruega, Austràlia, alguns estats dels EUA, Nova Zelanda i el Canadà, a més d'Escòcia, i ambdós consideren que, ja que hi són, potser seria bona idea fer una cosa així.
Tant de bo que els Països Catalans en prenguin bona nota, i que aviat també es pugui oferir aquest tipus de casament!
