De rerum amicitia

Avui he rebut un missatge encantador d'una gran amiga. Poc a poc, el meu estimat i jo hem sortit de l'armari i hem ampliat la llista d'amics que saben les notícies sobre el nostre casament. Una de les primeres persones que va rebre les bones noves va ser l'amiga que vaig conèixer a la carrera: irreverent i meravellosa, sempre ens hem avingut, tant en qüestió de relacions humanes, com visions polítiques i estètiques; en els deu anys que fa que ens coneixem, sempre ha tingut un lloc ben important en el meu coret. Tanmateix, la seva visió dels casaments és, comprensiblement, la d'un esdeveniment calculat, poc espontani, ple d'una tradició estantissa i que no sempre demostra nitidesa de sentiments. I dic comprensiblement perquè, després de la visita a la fira la setmana passada, encara no em puc avenir de tot el negoci que això genera.

Com en aquest quadre al·legòric de l'amistat,
d'Alphonse Mucha, autor que ens fascina a les dues,
sempre not la seva mà comprensiva
per damunt la meva espatlla, tot i que vivim a
3000 quilòmetres de distància. 

En dir-li les notícies, tanmateix, vaig notar la seva trepidació donada la magnitud del missatge. No cal ni dir que la seva alegria era ben aparent, tot i que jo ja partia d'una base en què sabia de la seva tendència a no gaudir d'aquests esdeveniments. Però avui, una setmana després, havent intercanviat prou missatges més o menys importants, he rebut un text llarg seu on em presentava la seva mà estesa, i tot el braç si el necessitava. I això m'ha omplert de joia perquè, al cap i a la fi, ens casam perquè volem celebrar el nostre amor envoltats de la gent que estimam, i els volem fer partícips d'aquesta unió, sobretot quan aquesta gent, com la meva amiga, ha tingut un paper cabal en el desenvolupament de la nostra relació.

Tot i que en la tradició anglosaxona és normal tenir dames d'honor, no pensava incloure aquest detall en la nostra celebració, atès que sóc una dona independent que, a més, sol tenir més amics masculins que amigues. A més, no hi ha cap funció en unes noces que pugui resumir tot allò que ella significa per a mi, i fer-la dama d'honor voldria dir donar-li un paper que supòs que no li agradaria. Ella serà més aviat una al·legoria d'amistat, amor i cinisme, ben necessari en aquestes ocasions, cosa que acceptaré amb els braços oberts. Per incloure les seves paraules, voldria que ella hi fos perquè no es perdi "cap moment de nervis i corredisses". I això és tot el que em calia saber, al cap i a la fi: que, com sempre, podré notar la seva mà amiga envoltant-me i recordant-me que ella sempre hi és.

Estimada, hi seràs benvinguda!

Dues amigues - Gabriel Ferrater


Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.


(Dedicat a la meva amiga, i als nostres companys respectius, homes mancats de rancúnia)

Àlbum de fotos

En el darrer article, el qual contenia un to prou frustrat, vaig esmentar el preu desorbitat que m'havia donat un fotògraf per a fer el reportatge de les noces i posar-ho tot en un àlbum maquetat i imprès digitalment. Hi he estat pensant, des de dissabte passat, i se m'acuden idees molt més divertides per a invertir els meus doblers. Com, per exemple, anar-me'n de viatge espontani amb el meu estimat (devers 10 vegades, si comptam amb bitllets de tren o de vols barats), un cap de setmana d'hivern, per exemple. Vos en podria donar tot el dia, d'idees més romàntiques que un àlbum.

Això sí, allò que m'agradaria seria tenir un àlbum fet amb amor, diferent del de qualsevol altra persona, i que contingués els trets essencials de la nostra personalitat compromesa, original i amatent. I, per suposat, m'agradaria que un bon professional fes les fotos d'un dia irrepetible, al qual estaré encantada de pagar un preu just. Poc després de pensar-hi una estona, se'm va encendre la bombeta: la resposta seria aplicar les tècniques del scrapbooking, desenvolupades amb molta destresa sobretot als Estats Units, tot i que veig que també en practiquen al Rosselló. Val a dir que la paraula que el Termcat ens ha donat és muntatge d'àlbums, perquè efectivament es tracta de partir d'un àlbum i posar-hi tot de papers de colors adients, randes, records, fotos o detalls, i es pot fer tant a mà com digitalment.

Aquest disseny es diu Plentiful,
dedicat als més joves de la casa. 

Per a fer un àlbum digital, he trobat aquestes al·lotes que tenen uns dissenys maquíssims. Es diuen Shabby Princess, o princesa descambuixada, i aporten als visitants l'opció de poder baixar els models que ja han dissenyat elles, on es poden afegir fotografies. Em sembla molt altruista, perquè n'hi ha que són preciosos. He de dir, però, que no he baixat cap dels seus dissenys i, per tant, no vos puc donar una impressió de primera mà; quan ho baixi, en posaré comentaris per aquí.

Tanmateix, crec que em decantaria per un àlbum analògic, on pogués adherir tot de records i detalls, des de copinyes fins a fulles seques recollides del jardí de la casa on va créixer el meu estimat, randes fetes de la meva padrina o poemes escrits a mà -em convé practicar la cal·ligrafia. Em sembla una manera idònia de conservar memòries per a la posteritat, perquè també s'hi podrien afegir flors que hem emprat durant el dia, o el menú que tinguérem en el convit. A la dreta hi ha aquest àlbum vintage que, tot i que una mica impracticable, em serviria de bon punt de partida. Allò més important, sens dubte, serà que això reflectirà la nostra personalitat i curolles molt més fidelment que no un element prefabricat.

I sí, hi he pensat: si faig un muntatge d'un àlbum, es tractarà d'una experiència prou irrepetible. En aquest cas, allò que faria seria dirigir-me als laboratoris fotogràfics d'Internet, els quals ara es dediquen a imprimir fotografies a distància. N'he trobat un que ofereix preus molt raonables per a la impressió de fotografies. En aquest cas, per a tres àlbums idèntics que maquetaríem nosaltres mateixos, ens podria sortir per menys de 70 euros. Tot un luxe quan es compara amb 300 euros per cada còpia de l'àlbum. D'acord, la qualitat no serà la mateixa, però la consciència em quedarà trenta vegades més tranquil·la.

La vaca (i la munyidora)

Dissabte em vaig despertar amb moltes ganes d'anar amb la família a trescar possibles llocs per a celebrar les meves noces, i també amb la idea d'anar a Nupcial 2010, on esperava trobar milions d'idees i consells per a poder planificar efectivament les meves noces. M'imaginava llistes interminables de recomanacions, ofertes i orientacions per al nostre dia, com també trucs i cares amables de gent que entendria la nostra situació d'enamorats que simplement s'ho volen passar d'allò més bé un dia concret.

El dia va anar molt bé: va fer un sol radiant, érem a prop de la mar amb la família, tothom estava a gust; i llavors quedàrem de trobar-nos a la fira. Per començar, només caldrà esmentar que se celebrava al Palma Arena, la catedral de la corrupció mallorquina, on els diners que podrien haver salvat paisatges i impartir justícia es van malbaratar per a l'enriquiment personal de prou polítics. Finalment, l'edifici que havia de ser velòdrom no fou res més que un pou sense fons, que no va rebre ni de lluny l'homologació que necessitava per tal que s'hi poguessin celebrar curses ciclistes. Amb tot, un disbarat que no vull explicar per no desbaratar l'equilibri d'aquest missatge. Supòs que això ja m'hauria d'haver donat una pista...

Arribàrem a una bona hora: just després de dinar, a les quatre, quan encara no hi havia prou gent, i es podia passejar. És llavors quan em va envair un sentiment de certesa que jo no pertanyia a aquell lloc. Sé que hi haurà molta gent que gaudirà d'anar a aquests indrets, i probablement jo també podria passar una bona estona si no fos jo la que ha de prendre decisions sobre el meu futur, i sobre com he d'administrar els meus diners. Tanmateix, resulta que era jo mateixa, de bracet del meu estimat, la que rebia la pluja interminable de fulletons i anuncis, amb ofertes que considerava veritables estafes.

Em va saber molt greu sentir-me com una vaca que pasturava, que rebia l'atac virtual o real de tots aquells que la volien munyir. No va ser una sensació gens agradable i, tot i que sé que molta gent viu de les noces d'altri, trob que almenys haguessin pogut dissimular una mica. És a dir, que hi deu haver noviis com nosaltres que es casen per amor, i no per haver de justificar res ni ostentar res davant ningú, sinó que genuïnament volen celebrar amb els qui estimen que ells s'estimen. Cal dir, però, que això no ho vaig sentir per cap cantó, sinó que tot em va semblar prefabricat, dissenyat per tal que tothom es decantés per les mateixes modes, es gastés quantitats ingents de diners en coses que no les valen, sense cap vergonya per la poca honradesa mostrada.

Conclusió: la novia compromesa va trobar que anar a aquesta fira no va esser una pèrdua de temps, atès que va aprendre moltes coses. Entre aquestes, que no es vol gastar 2.500 euros en un reportatge fotogràfic, perquè simplement creu que no ho val. Atenció, la novia compromesa no pretén desacreditar la bona feina que fan els diversos professionals, però una cosa és cobrar per la feina ben feta, i una de ben diferent és quadruplicar el preu d'una cosa, simplement perquè duu una etiqueta que diu "noces".

Crec que els casaments sostenibles s'allunyen d'aquest tipus d'oferta, i que en el món en què vivim, en què el capitalisme ha resultat demostrar uns valors poc allunyats de la sostenibilitat i l'amor per la terra i la cultura, necessita urgentment una oferta alternativa a aquestes màquines munyidores. I aquesta és la meva missió, la qual intentaré desenvolupar en els propers mesos.