Doncs sí, en aquest petit lapse de temps en què no he posat gaires missatges diré que una de les coses més importants que ha passat és que el meu estimat m'ha fet una declaració d'amor i m'ha regalat un anell de compromís. I, per no desequilibrar la balança de l'equitat dels sexes, jo també li he fet un regal i li he fet una promesa. En lloc de triar el típic rellotge vaig triar uns quadres, un dels quals és d'una artista que escriu poemes i en fa una pintura, tot en un estil entre naïf i escandinau, ben agradós. Des del principi m'havia plantejat si jo realment era una d'aquestes dones que necessita un anell, que necessita de la tradició, i vaig arribar a la conclusió que l'anell seria una bona manera de recordar-se d'un compromís d'amor, al qual accedeixes mitjançant les noces -potser tot una mica quirúrgic, ara que ho he desglossat! Com bé suggereix Megan O'Rourke en el seu
article sobre anells de compromís, aquest es podria interpretar com quelcom del tot masclista, atès que la dona no sol donar res a l'home, i és un indicador visible per a tothom que aquesta dona ja està agafada; mentrestant, l'home no duu cap penyora visible fins al dia de les noces que el pugui distingir com a "no disponible", fet que ella considera prou masclista. Tot i que si es mira així no puc sinó estar d'acord amb ella, crec important el significat que nosaltres hi puguem aportar, sobretot si ens decantam per no seguir les modes, que sí algunes tradicions, com veurem tot seguit.
Sabia que, tot i que un anell de compromís és una tradició que ve des de l'època romana, els anells de diamants tenen un origen del tot capitalista, el qual volia defugir: a principi del segle XX, el preu dels diamants havia decaigut estrepitosament, i foren joieries de Nova York les que varen començar a potenciar els diamants com una joia adient per a un compromís de casament. Iniciaren així una moda que arriba als nostres dies. O'Rourke, en el seu article brillant -com un diamant-, explica com les novies avui dia no esperen un anell qualsevol, sinó un anell car, que sol anar pels volts dels 3000 euros. Una mica exagerat quan tenim unes noces a la vista i el sou de la gent no sol arribar a límits elàstics; és més, una vegada vaig llegir que allò que seria d'esperar és que l'home s'hi gasti la quantitat equivalent a dos sous. Per tant, l'ostentació quedaria així ben palesa per a tothom que pogués contemplar les dimensions del diamant, que alhora serien un símbol de la riquesa de l'home.
 |
| Un dels dissenys d'Alex Monroe |
Per intentar defugir tal bogeria, com que des del principi el nostre compromís havia estat mutu, i la decisió de casar-nos havia estat consensuada, em veia en la possibilitat de guiar el meu estimat de cap a allò que significaria quelcom per a mi. Sense desprestigiar el significat que pugui tenir un anell de diamants per a altres dones, considerava que aquest no seria un gest que volgués dir res per a mi, i m'estimava més fer una mica de recerca en aquesta direcció. Totes les cerques que anaven encaminades a cercar joies úniques, bons joiers o dissenyadors de ments obertes foren prou infructuoses. Fins que un bon dia vaig topar la web d'
Alex Monroe, on vaig trobar els meus gustos fidelment reflectits. A més, per a mi era important que la joia fos d'or i no d'or blanc o platí. Per a mi era important que el color simbolitzés directament el del Sol, astre rei i centre del nostre petit univers, perquè volia que s'hi reflectís la calidesa de l'amor que em dóna el meu estimat. També era important que hi hagués elements de la natura, per a la qual cosa el joier en qüestió em va semblar l'adient. I així ho férem: vaig deixar el disseny de la peça al meu estimat, perquè hi pogués expressar allò que volgués, i li vaig recordar que, si hi havia d'haver cap gemma a l'anell, que s'assegurés que fossin de comerç just.
La importància que vaig donar a aquest fet va ser absoluta: per mor del comerç de diamants hi ha hagut innumerables guerres sagnants a l'Àfrica i explotacions rebels de les mines, que no han fet més que empobrir alguns països i provocar patiments a la seva població, com és el cas de
Zimbabwe o
Ghana. M'estim mil milions de vegades no dur cap anell que pensar que allò que duia al dit podria haver estat la causa de desgràcies humanes i naturals. Gràcies a la implicació d'organitzacions, algunes zones ara gaudeixen d'una millor qualitat de vida atès que permeten les mines de diamants, però no en permeten el control per part de grups que menyspreen els drets humans. En podeu trobar més informació en
aquesta pàgina de l'ONU.
Amnistia Internacional, tanmateix, avisa que un gran nombre de joiers desconeix el procés de Kimberley i que només un de cada quatre "relaciona los “diamantes ensangrentados” con la financiación de conflictos, sólo uno de cada cinco conoce el Proceso Kimberley y las implicaciones que conlleva y sólo uno de cada seis entrega siempre al comprador un certificado sobre la procedencia de los diamantes".
Aquí trobareu un resum d'aquest report en català, també a la pàgina d'Amnistia Internacional.
Com aquesta, moltes altres accions que duim a terme cada dia poden tenir repercussions injustes i sovint nefastes en comunitats de l'altra punta de món. Crec que és important que tinguem en compte fins a quin punt un gest romàntic pot ser sinònim de desgràcies per a altres éssers humans o la natura, per tal que el nostre món sigui, de cada dia, un lloc una mica més feliç.
