Els vestits

Fa estona que tresc per Internet per veure quin tipus de vestit m'agradaria lluir el dia en què la majoria de flaixos es dispararan per a retratar la nostra cara de felicitat. Ara digueu-me irreverent, però veig poc probable que surti amb un vestit blanc, perquè crec que no s'adiu amb la meva personalitat. Per tant, les meves cerques s'han encaminat de cap allò que em donarà una alternativa.

Una d'aquestes alternatives la vaig trobar en aquesta botiga de vestits vintage. Anteriorment havia mirat quin tipus de vestits o teixits serien els més adequats per a vestir una novia amb curolles ecologistes i ètiques, i vaig trobar-ne la resposta lògica en una web de casaments ètics: és clar, reciclar un vestit de novia antic era la manera més sostenible de fer això. És possible que els patrons que s'empraven abans s'adiguin massa a una idea de moda que potser ha quedat obsoleta, però per això em vaig alegrar de trobar una botiga com l'esmentada, de nom The Vintage Wedding Dress Company, que ha anat més enllà i fa una tria de vestits antics, els neteja i restaura, i voilà, ja tenim abillament per a la novia. A més, m'he posat en contacte amb elles, i m'asseguren que els vestits (supòs que això no inclou el de la foto) mai no solen ser blancs. Això sí, em sembla que els preus són una mica esgarrifosos i, per tant, em caldrà mirar alternatives.

Invertir molts diners en el vestit de novia sempre m'ha semblat una mica innecessari. I tant, vols estar radiant, però sempre he intentat defugir d'aquests negocis que volen fer algunes empreses descaradament, sobretot si d'això depèn la felicitat de la gent, i em sembla que molts vestits que valen més de mil euros en realitat no ho poden justificar. Perquè jo en comprés un, en un món ideal, haurien de certificar que els materials són de comerç just, no s'hi han maltractat animals, i que ningú no va ser explotat en una fàbrica de la Xina per a confeccionar-lo. I crec que això no ho fan pas. A més, a mi m'agradaria poder gaudir d'una lluna de mel més completa en lloc d'allargar la cua del vestit. No se m'acudiria mai jutjar les dones que trien un vestit car, però crec que això mai no és necessari, quan saps del cert que la teva cara de felicitat serà tot el que necessitaràs per irradiar bellesa en un dia tan especial.

Doncs si parlam de pressupost, vos confessaré la millor alternativa que he trobat fins ara. Com és sabut per molta gent, els anglesos en saben prou, de muntar i desenvolupar programes d'ONGs -o charities, com en diuen ells, perquè en realitat no totes es desvinculen dels òrgans de govern. Una de les maneres com recapten diners és amb la venda d'articles de segona mà que han estat rebuts de gent que ja no els necessita. I aquí és on han fet una passa més enllà, perquè Oxfam ara té la seva pròpia botiga de vestits de novia, on hi ha vestits de segona mà o bé donacions directes de les empreses de vestits que donen prototips o bé vestits amb petites tares. Aquí podreu veure el vestit més garrit de tota la col·lecció que tenen avui (disculpau les molèsties si l'enllaç no funciona, perquè segurament voldrà dir que ja l'han venut). Si decidim de comprar un vestit d'aquests, a més, ens sobraran doblers per anar a veure la modista del barri i que l'ajusti a la nostra figura, de manera que farem dues bones accions d'un sol cop: donar suport a l'ONG i al comerç local.

Olis per a alimentar l'amor

Avui, mentre cercava informació sobre l'obra de teatre d'Henrik Ibsen La dama de la mar, l'obra que hi ha actualment al teatre més proper, he trobat aquesta pàgina que m'ha cridat l'atenció. Es tracta de La dama del mar olis naturals i ecològics. Tot i que jo sempre em referesc a la mar en femení, per raons òbvies, he trobat que la gamma de productes és molt completa, a més de tenir el certificat ecològic.

 M'ha agradat molt veure-hi elements com aquest oli de marduix, del qual explica que és relaxant. M'imagín que abans de les noces estaré feta un flam amb nervis, detalls que se m'han oblidat fins al darrer moment i altres qüestions que es deriven de la meva personalitat perfeccionista, de manera que no se m'acud cap altra idea millor que rebre un massatge relaxant amb un d'aquests olis de la mà del meu estimat, sobretot si som a prop d'una platja on puguem escoltar la remor de les ones per a una experiència encara més tranquil·litzant. Res d'olis de multinacionals que no ens garanteixen ni l'origen ni el tractament ètic de treballadors o proveïdors. Jo em qued amb una proposta com la d'aquesta dona, que em convenç molt més i que, a més, sé que ve de la meva terra, en lloc de boscos sobreexplotats de l'Àsia, on fan desaparèixer hàbitats naturals com el del tigre o l'orangutan.

Convidats i taules

Darrerament allò que m'ha cridat més l'atenció són les coses que puc fer jo mateixa, en bona companyia de petites fades de la família que es vulguin implicar en un horabaixa devora el foc, durant la tardor o l'hivern, amb begudes calentes, mentre somniam en l'estiu i tot allò que podrem fer quan faci més calor, els dies siguin més llargs i tinguem les noces ben a prop. Durant aquesta recerca, he descobert que els nord-americans són molt destres a l'hora de fer coses a mà, de crear peces úniques, i de defugir les creacions en massa. Una d'aquestes persones és Martha Stewart qui, malauradament, ha donat poques proves de moral i ètica, atès que fins i tot va passar cinc mesos a la presó. Ho sé: en realitat, no m'hauria d'aturar a veure la feina que fa gent que es mereix més aviat poc del meu respecte; tanmateix, i per defugir el meu dogmatisme, convindré a reconèixer les grans idees que proposa Martha Stewart Weddings, un web interminable amb idees per a crear les celebracions més personals.

La pàgina ofereix un gran nombre de documents imprimibles, des d'un fons per a decorar les fotos dels convidats, fins a banderoles per a indicar en quin moment de les noces ens trobam -ja sigui el ball, el pastís o algun altre instant destacat. Això em sembla molt generós, perquè estan fets amb molt bon gust i que pot fer que, amb manualitats, el nostre esdeveniment sigui ben reeixit. A més d'això, dóna instruccions passa per passa per a poder crear decoracions amb paper o amb elements que tenim per casa, just posant allò que necessitam sense recórrer a grans despeses.

Com ja sabeu, estimats lectors, les meves noces se celebraran arran de la mar, perquè així ho volem i ho sentim. I quina millor manera de guiar els nostres convidats cap a les seves taules que amb una creació com la que tenim a la foto.

Podeu trobar-ne les instruccions aquí.

Amb un suro podem crear una petita escaleta, que cobrirem amb paper en forma d'ones; ja us puc avançar que el meu serà amb tonalitats blavoses, tot i que trob que el de la foto és ben divertit. Després només caldrà trobar paper amb impressions maques i fer-li la forma de banderoles, que després enganxarem sobre un escuradents o un pal per a kebabs. Llavors només haurem de posar el nom de la persona a una banda, i el número de taula a l'altra. Sobre el protocol de les taules, he llegit que és només en algunes noces més aviat formals que els convidats tenen un lloc fix assignat; en els altres casos, se'ls assigna una taula, i hom s'hi asseu com troba. Personalment crec que és més divertit així. Una altra cosa que tendré en compte, a més, serà de fer les postres d'aixecats, per tal que tothom tengui l'oportunitat de conèixer-se més tranquil·lament després de la vianda.

Recordatoris solidaris

Ahir fullejava (electrònicament) alguns blogs per a trobar idees maques sobre com fer el patró per a les meves noces, que siguin úniques i que s'adiguin a la nostra personalitat. Hi ha prou blogs que parlen de les maneres com podem fer que aquest esdeveniment sigui solidari i sostenible, com per exemple, limitar el nombre de convidats per tal de reduir l'impacte d'impressions d'invitacions en paper i benzina en els desplaçaments -per a mi, però, el que em sembla més adient és reduir el nombre de convidats per evitar la tudadissa de menjar i recursos en general.

Targes que s'inclouen en la
comanda de recordatoris solidaris.

Entre tot aquest mar d'idees, que certament prendré en consideració, em vaig creuar amb una que em va fascinar: es tracta de donar regals solidaris com a recordatori del teu casament; és a dir, en lloc de la típica figureta de porcellana o decoracions que sembla que només existeixin per a agafar pols. Hi he estat pensant tot el dia, i ara he trobat que la web d'Oxfam fa quelcom que s'adiu al concepte. Això sí, he hagut de trescar la web d'Oxfam britànica, perquè la d'Intermón Oxfam no m'ha convençut gaire.

En realitat m'ha convençut més la britànica perquè, en pagar 106 lliures esterlines, et diuen en què es gasten els diners detalladament i, a més, inclouen 50 targes com les que teniu a l'esquerra per tal que hi puguis posar els noms dels convidats a la taula, o per al que vulguis. Em sembla ideal, i una manera de tenir la certesa que la procedència de les targes és d'una font fiable.

D'altra banda, atès que la nostra celebració serà a Mallorca, i que és una illa completament espoliada, se m'acud que seria una bona manera de compensar l'impacte ecològic que tendrà la nostra boda si recordam la gran feina que sempre ha fet el GOB (Grup d'Ornitologia Balear). Encara avui dia podem trobar raconets absolutament màgics a l'illa, trobar espècies endèmiques i gaudir d'una fauna variada que, tot i que ha perdut alguns hàbitats, compta amb el suport de la gent extraordinària que té el GOB. Tenen tot el meu respecte, i sense ells la fesomia de Mallorca seria molt diferent.

Estic segura que qualsevol ONG estarà encantada de rebre peticions com aquesta, i consider que qualsevol excusa és bona per recordar-se de la gent que necessita un cop de mà. Bé, i si no és gent, que siguin els animals d'aquest planeta, que de cada vegada es veuen més assetjats pel comportament humà. Tant de bo que de cada vegada més aquesta iniciativa s'estengués!

Centre de taula

Doncs sí, una petita incursió en el món de les despeses nupcials m'ha fet plantejar-me quines coses puc fer jo mateixa, en lloc de comanar-les a diferents empreses. Com he esmentat en algun racó d'aquest blog, sóc una persona prou artística, i les coses fetes a mà se'm donen prou bé. A més, passar l'estona creant peces, mentre mires una pel·lícula o escoltes música, sobretot si és en bona companyia, és un plaer indiscutible. Per això ja he avisat ma germana de la necessitat d'anar per feina. Des de petites, sempre ens tenyíem els cabells, o ens pentinàvem, o fèiem manualitats, de manera que tenc plena confiança que ens en sortirem.

Podeu trobar-ne la font d'informació aquí

Per exemple, he vist aquests centres de taula que m'han fet molta il·lusió: semblen senzills i poden portar molts bon moments familiars. Més que res perquè pot implicar una recol·lecció de copinyes en companyia de germans, nebots, amics i altes herbes. Imagín la il·lusió que em faria passar un dia primaveral a la platja, cercant aquestes peces marines, amb l'excusa del centre de taula.

També he mirat proveïdors a Internet, i n'hi ha que tenen copinyes grans, com a la foto, que també serien necessàries per a crear un efecte similar. Fins i tot se m'ha acudit que es podria posar arena sobre la taula, per a completar l'estil. Això sí, crec que no seria una bona idea posar-ne a la taula dels infants! Si heu de comprar petxines, mirau que no siguin d'espècies en vies d'extinció, i que siguin d'un proveïdor ètic. N'hi ha que vénen de països que no tenen unes directrius clares en el tema i això podria posar en perill algunes espècies. I no cal ni dir que els coralls són animals, fet pel qual mai de la vida se m'acudiria emprar-los com a decoració.

Em sap greu que això de casar-te sigui un negoci tan descarat, perquè allò que pretens és passar un dia deliciós amb els teus amics i família, sense que ningú t'intenti estafar -i crec que això ja no és possible. Ja que parlam d'això, us explicaré l'anècdota del dia d'ahir. A un dels hotels on havíem demanat preus orientatius per a una celebració a l'estiu, ens varen donar una llista de menús i opcions que ens va semblar del tot raonable. Comptàvem que les noces ens sortirien per menys de 120 per cap, fet que ens permetria gastar en d'altres detalls. Doncs ara resulta que, com que es tracta d'unes noces, ens han passat un altre llistat on les coses valen gairebé el doble! Veis la subtilesa? Si és una celebració, és un preu; si són unes noces, per art de màgia els preus pugen exponencialment! No cal ni dir que, si mantenen aquests preus, cercarem altres llocs. Per a nosaltres allò important no són els diners, sinó el negoci que en fan d'un esdeveniment tan important en la vida de dues persones. Em sembla immoral cobrar o pagar aquestes quantitats de diners, quan la matèria primera no és ni de bon tros tan cara, quan el servei segurament segueix explotat, mentre algú al capdamunt de la cadena s'enriqueix a costa de la nostra ètica. Decididament, volem que la celebració del nostre amor dugui la nostra empremta i, apoquinar diners a tort i a dret no és la manera com m'agrada fer les coses.

La calculaboda

Quin maldecap, començar a plantejar-te quants diners et costarà celebrar les teves noces! Benauradament, però, he trobat la calculaboda, una eina que em farà molt bon servei en aquests estadis prematurs d'organització. L'he trobada en anglès inicialment, però per fortuna també l'he trobada a nuvisweb en versió catalana. Per exemple, gràcies a aquesta pàgina he descobert què són les participacions -de veres que no en sabia res!- i d'altres qüestions com quins són els preus que solen demanar per a banquets i altres elements nupcials. Com m'advertí ma germana, això és tot un negoci! I jo no vull deixar-m'hi la pell!

He de dir que nuvisweb és de les poques, gairebé inexistents, pàgines en català que es dediquen a la temàtica nupcial -i la interfície no és ben bé ideal, tot i que tenen un ampli ventall de suggeriments i consells. Per això vaig decidir de començar aquest blog, i fer una passa més enllà, en la direcció de la sostenibilitat i respecte, perquè d'això sí que no he trobat res. Tant de bo que, poc a poc, tots facem les coses en sintonia amb la natura. De tota manera, a la seva pàgina us ofereixen aquesta revista en format digital, que és millor que aquestes que s'acumulen a casa i que finalment acaben al contenidor (de paper).

Les invitacions

Fa un temps, relativament poc, vaig descobrir una pàgina que és la responsable que m'hagi passat hores davant l'ordinador. Es tracta d'Etsy, que ha esdevingut un dels meus passatemps preferits. Funciona com un mercat per a artistes i artesans que creen peces diverses i que, gràcies al caràcter internacional d'Internet, poden vendre els seus productes arreu, sense haver de comptar amb intermediaris. De moment, veig que la majoria són artistes nord-americans que, val a dir-ho, ens duen prou avantatge amb això d'Internet, però esper que d'altres artistes s'hi uneixin gradualment. Ja hi he comprat alguns productes, com aquest pòster per a l'habitació que em va robar el cor, entre d'altres belleses.

Doncs bé, a l'hora de triar complements originals i únics per a les noces, estic pensant comprar amb alguns productes que s'hi poden trobar. Moltes vegades tendran coses que són "upcycled" (el Termcat encara no recull aquesta paraula), és a dir, que no són reciclades, ni reutilitzades, sinó que s'ha salvat el material del rebuig i se n'ha fet un producte. D'altres són coses fetes amb materials sostenibles, de comerç just. I d'altres, allò més just és que un artesà pugui treure al mercat les seves creacions originals, que no estan pendents de modes ni de tendències.

Vos recoman la pàgina, però no em faig responsable de la quantitat de temps que tudareu, mirant embadalits a la pantalla tot un seguit de coses maquíssimes!

I, tornant al punt de partida, avui mirava quin tipus d'invitacions m'agradaria enviar als convidats: encara trob molt romàntic això de rebre cartes i voldria que els amics i familiars tenguin una sorpresa gratificant en obrir el sobre, i hi trobin quelcom original que també reflecteixi l'ambient que volem conferir a les noces, com també la nostra personalitat. N'he estat mirant un parell (a partir d'ara ja no distingiré entre mallorquí o estricte, sinó que sempre serà mallorquí), i aquesta m'ha agradat ben molt.

Podreu trobar aquesta i d'altres curiositats a etsy.com

Em plau, també, veure que pots pagar el disseny en format digital d'allò que després pots dur a la teva impremta de confiança, la qual potser et farà un preu més econòmic que no si haguessis de rebre el feix d'invitacions des de Califòrnia. Això sí, mirau que el paper tingui aquest logo, que voldrà dir que ve de boscos sostenibles, o bé que sigui reciclat!

Els vins de la terra (1)

Encara no hem decidit on farem el convit, però una cosa que tenim ben clara és que volem que en el menú hi hagi productes locals i, si és possible, orgànics. I, per descomptat, això també inclou els vins.

El conreu orgànic -o biològic- es troba en procés de creixement, cosa que és una bona notícia. A Mallorca s'han estès els negocis de capses de fruita i verdura, les que cada setmana et porten a casa allò que han collit, de temporada i ben fresc, i això pot ser una bon passa vers la formació de cooperatives on la producció sigui local i sostenible, en lloc de pertànyer a grans empreses que empren llavors modificades genèticament, amb pesticides i altres embelliments que només empobreixen el producte i la terra. També hi han començat empreses ben interessants, com és Son Gener, amb un restaurant orgànic -en queda pendent la visita!

En la nostra recerca de vins bons, un bon dia de juliol ens vàrem trobar amb un celler del tot inesperat: es tracta de Galmés i Ribot. És un dels nostres passatemps favorits quan som a Mallorca: ens encanta fer quilòmetres a la recerca de productes de qualitat, els quals no han estat malmesos per la producció en massa, i aquesta vegada ens llançàvem a l'aventura de trobar vins nous per emportar-nos-los a casa. L'únic que en sabíem, de Galmés i Ribot, era el poc que posava l'etiqueta de la botella que compràrem un dia al supermercat;  deia que venia de les Rotes dels Cavallers, ens va semblar un nom ben engrescador i en compràrem una botella, la qual gaudírem una nit d'estiu sota els estels. D'això havien passat un parell (estricte) d'anys i encara no n'havíem oblidat el nom. De manera que vaig obrir el meu gran amic Google i vaig cercar on era. Vaig trobar que la pàgina tenia un disseny molt primmirat, cosa que em va entrar per l'ull dret. Vaig culejar una mica fins que vaig trobar que la vinya era a Santa Margalida, de manera que vaig agafar el telèfon, disposada a demanar si els podíem anar a visitar.

Després de parlar breument, arribàrem a l'acord que ens hi veuríem abans de la una del migdia, de manera que agafàrem el cotxe i carreteres secundàries, gaudint del paisatge fins a arribar a les Rotes dels Cavallers de Santa Margalida. Esperàvem trobar-hi una botiga, amb tot de marxandatge, però ens trobàrem una casa ben maca dins la vinya, i una senyora molt amable que ens va dir que ara sortiria qualcú. Tot molt casolà i familiar, gens pretensiós. Ens va atendre l'enòleg del lloc, un jove amb molta traça per al vi, però poca per a la venda -a mi em passa el mateix-, que ens va explicar els detalls més curiosos de cada botella. Quan ja en teníem un parell (mallorquí) de seleccionades, entrà el que jo descriuria com una fada de les vinyes: una jove encantadora que es va interessar per nosaltres, i que ens va dir que estava contenta que els haguéssim anat a veure. Ens vàrem posar a parlar còmodament, com si ja haguéssim coincidit altres vegades; xerràrem sobre l'amor a la terra, a les nostres coses, i per la feina ben feta, de viatges i de llocs llunyans. Allò que havia de ser una visita de 20 minuts va esdevenir una troballa extraordinària, on el vi fou el centre de tot, però on tota la resta tenia un protagonisme palpable. Ens féu una visita de les vinyes, el celler, tastàrem vins i compartírem l'amor a la terra i a les vides que l'habiten; parlàrem també del producte orgànic que introdueixen des de l'any passat i sobre com això reflecteix la seva dedicació. També em va presentar sa mare, una dona extraordinària amb un amor incontenible vers la natura present en totes les coses. I m'explicaren una història que em va agradar molt de sentir: que el nom de l'empresa porta els cognoms dels fundadors, però que Galmés, el de la mare, va al davant perquè ella fou qui més esforç econòmic hi posà, i qui més cregué en el producte des del principi.

Tant de bo que hi hagués més gent així al món, i que allò que menjam o bevem reflectís dedicació per la feina ben feta. Tanmateix, el fet que existeixin i que, de tant en tant, en trobis, fa que aquests petits moments semblin màgics, plens d'encant. Els vins d'aquest celler ja no han faltat mai al meu rebost, i voldria que hi fossin en un dia tan especial com el dia del meu casament.

On puc celebrar el meu casament?

Des d'un bon principi, ambdós hem decidit que voldríem celebrar la nostra festa a prop de la mar, atès que és un element de la nostra vida indispensable: ens agrada esser-hi a prop, passar-hi els estius, fotografiar-la, nedar-hi. És omnipresent a la meva vida i en els records que la farceixen, i de cada vegada més ho és a la del meu company. Això sense esmentar-ne la bellesa, i la necessitat que els humans tenim d'una mar neta i sana, per tal que el món segueixi essent un lloc bell i equilibrat.

En el darrer post, esmentava el meu hotel favorit, Aimia, perquè és estil d'hotel que, a Mallorca, no es pot comparar. El seu concepte de modernitat rau en l'elaboració d'un producte típicament mallorquí que incorpora innovacions vingudes de fora. La seva cuina compta amb els productes locals frescs, com també vins de la terra i receptes modernitzades. El servei és extraordinari, amb un detallisme similar al meu -que és dir molt!-, una consciència per la natura i per les coses ben fetes. I allò que em va acabar de guanyar el cor fou que la primera llengua que empren als escrits de l'hotel és el català; per a mi és bàsic que no em facin sentir aliena a la mateixa terra que em va veure néixer i, per tant, la meva aposta serà per a aquells llocs que emprin la meva llengua. Al cap i a la fi, jo sóc la clienta que es deixarà un bon feix de diners al seu establiment, i com a tal, esper rebre un tracte respectuós en la llengua cooficial. És molt demanar? Sembla que a segons quins establiments sí que ho és i, per tant, aquests no seran a la meva llista preferent. Malauradament, tots els catalanoparlants hem tingut aquest tipus d'encontres indesitjables en el món de l'hostaleria, en què sembla que ningú té interès de dir als cambrers què és un cafè amb llet o el significat de sucre; la darrera vegada que vaig tenir un problema d'aquestes característiques fou, casualment, en unes noces en el cor de Mallorca, on el 90% de la població parla català. Si jo fos la gerent d'un d'aquests llocs, faria que els meus cambrers sabessin les paraules que necessitaran a la seva feina; com pot ser que això ens passi encara en aquestes altures? Ningú no demana que tenguin el nivell C de català, sinó tan sols una mica de respecte vers els clients que tenen -perquè llavors venen alemanys i anglesos, i el món es desfà als seus peus. He de dir, però, que també he tingut sorpreses molt gratificants que m'han fet gairebé aixecar-me de la cadira i donar besades indiscriminades a alguns cambrers. Record especialment un cambrer equatorià que parlava de meravella; tant, que vaig dir-li, mentre ell es posava vermell com una tomàtiga, que parlava un català excel·lent. Encara ho record com un moment ben tendre, d'humilitat i respecte per la gent que arriba i que estima això que és nostre, de tots, tant com els que ja hi érem. M'omple el cor d'alegria.

La veritat és que m'encantaria poder celebrar el convit a Aimia, però resulta que no és gaire a prop de la mar, i aquesta vegada els sentiments que em desperta la mar poden més que la resta. Tant de bo que existeixi aquest lloc on no em tracten amb menys respecte per parlar la meva llengua a la meva terra, que tenguin cura del medi ambient i respecte cap a la cultura local, com també que apostin per productes orgànics i sostenibles.

Expressar l'amor

Hi ha persones per a les quals expressar els sentiments és molt fàcil, molt més que conduir, posem per cas, o que fer operacions matemàtiques. D'altra banda, hi ha molta gent que, per raons culturals o personals, troben que es traven i que comunicar els sentiments, tot i que siguin reals i tangibles, és cosa molt complicada. Per això sempre ho he trobat molt útil quan, a noces i altres esdeveniments, les coses es diuen amb poemes. I no qualsevol cosa mal escrita damunt un paper, sinó expressions poètiques que grans escriptors de la nostra literatura han posat al nostre abast, com a hereus del bagatge cultural.

Conec dues bases de dades que ens poden fer molt de servei a l'hora de triar poemes que ens ajudin a expressar-nos. La primera es va dissenyar com un portal per a la diada de Sant Jordi, a través del qual es podien enviar poemes, amb el títol Estima en català. Vaig trobar que això em serviria molt per al regal que havia pensat per a una amiga meva: en lloc de regalar-li coses que jo considerava inservibles, vaig decidir que li regalaria una nit al meu hotel favorit del Port de Sóller, Aimia, i que li faria un àlbum de fotos de la boda -em vaig passar totes les noces perseguint-la a ella i al seu marit, però va valer molt la pena- amb poemes intercalats, que treuria d'aquesta selecció que amablement havia posat en línia l'Associació Cultural l'Ateneu. Per tant, després de les noces, vaig disposar-me a mirar els poemes quan, inesperadament, em vaig trobar que la pàgina no existia. Gràcies a un cosí molt destre amb la informàtica me'n vaig sortir, vaig poder tornar a veure els poemes, i en vaig seleccionar un parell (mallorquí) per escriure delicadament a l'àlbum. Uns mesos després, la meva amiga em va venir a veure a casa, atès que no vivim a la mateixa ciutat, i el darrer dia, quan ja ens acomiadàvem, el meu company i jo treguérem l'àlbum enllestit d'un calaix, mentre als ulls de la meva amiga només hi havia espires d'il·lusió. Quan va veure el regal, va exclamar inequívocament que aquell era el millor regal de tots; en realitat, li havia fet amb tot el cor, i crec que amb això hom mai no pot errar.

Però ja n'hi ha prou de digressions. A més de la pàgina esmentada, n'hi ha una altra que també em fa molt de servei en general, i que conté el que podria ser el poema musicat més encantador del món: A Mallorca, durant la Guerra Civil. La veu de na Maria del Mar Bonet li confereix un optimisme que no sé si existiria en el to melangiós de l'original, però que li aporten un significat meravellós, agredolç. Es tracta de la pàgina creada per diversos organismes culturals catalans, anomenada Música de poetes, que no només tracta poemes de temàtica amorosa, sinó que n'amplia la llista. Del tot recomanable.

Començam el blog

En aquest blog publicaré pensaments, idees i frustracions diverses que es vagin succeint al llarg de l'èpic viatge que s'esdevé entre el moment en què dues persones que s'estimen decideixen fer una passa més enllà i es prometen, fins al dia del gran esdeveniment.

Tractaré temes ètics, tant pel que fa a la utilització de materials i decoracions ecològiques, com també tria de llocs i proveïdors que s'adiguin als gustos de la ment conscienciada amb el món, la cultura i la natura.

Desitjau-me sort!